El 25 de novembre del 2010, a Castellar i envoltat per amics de l’ànima, vaig fer la tercera presentació, amb una acollida molt bona. Van presentar el llibre, Pep Llop, antropòleg i consultor, i Fina Llauradó, escriptora.
Us penjo el text que va llegir la Fina:
FINA LLAURADÓ
Bona tarda a tothom, estic molt contenta d’estar aquí amb vosaltres per parlar d’ El Sanatori de l’ànima. I estic molt agraïda que l’autor, en Paco Grande, hagi confiat en mi per parlar avui del seu llibre. Vullagrair també al Manolo, a la Lluïsa i a la Jose del Sol i Lluna el fet que pensessin en mi a l’hora de proposar el meu nom al Paco.
Us parlaré des del punt de vista d’escriptora, de lectora, d’estudiant de filosofia i de terapeuta reiki. El llibre de Paco Grande té connexions amb diferents branques del saber, i jo he vist que tant pel que fa a la filosofia, com al món del reiki vist des d’una perspectiva acadèmica i no religiosa, El sanatori de l’ànima toca punts d’aquests dos sabers en els que també em moc. En Pep llop, primer i en Paco Grande després us parlaran del llibre, però des d’una altra perspectiva. Començaré dient: Sapere Aude! Això vol dir: gosa pensar! Sigues valent i pensa per tu mateix. Això és una frase del meu “enamorat” el filòsof Immanuel Kant. El cito aquí perquè el que ell va dir té molt a veure en el que explica aquest llibre: A l’inici de la KrV (Crítica de la Raó pura va dir) per poder pensar una cosa, aquesta cosa ens ha de venir donada. Ex.: jo, ara, no podria parlar del llibre si no m’haguessin donat el llibre per mirar-lo, fullejar-lo, llegir-lo…, i poder pensar-lo a partir de les impressions que m’hagués causat.
Aquest exemple em serveix per introduir-vos en el tema del llibre: hi ha una diferencia entre el que és el tema i el que és l’argument. L’argument explica una història, el tema diu de què va la història. El tema del llibre, és l’evolució personal d’un individu enfrontat a la seva part fosca: allò que sent dins, que en un principi no sap ni que ho sent i que se li manifesta, sense concepte, a través d’un atac d’angoixa. L’energia reiki treballa sobre aquesta part fosca, que no vol dir dolenta, no és sinònim de mal, sinó més aviat de cosa desconeguda.
Exemple de la pasta de full enfornada i procés d’alliberació de capes. Primer és una massa i després en podem destriar els fulls, per similitud serien moments de vida passada que es desprenen i ja no ens condicionen.
L’inici ja és revelador: “Vaig arribar al sanatori de l’ànima fugint dels ansiolítics i empès pel misteri”. “Mig any després en sortia guarit i alliberat per un poeta”. En aquestes dues frases hi ha resumit tot el quid, tot el què del llibre. Quin misteri l’empenyia? Com potser això que un poeta el guarís? Totes dues incognites es desvetllen a través de les pàgines del llibe.
El poeta de què parla el llibre és en Màrius Torres, no us amoïneu si us resulta una figura desconeguda perquè veritablement ha tingut poc ressò. Jo mateixa fa poc més de tres anys que conec la seva existència, que no vol dir la seva poesia, perquè no sóc lectora de poesia, tot i que a través de la lectura d’ El sanatori de l’ànima l’he entrada a valorar.
Ara una pinzellada sobre en Marius Torres: és un poeta lleidetà, fill d’una família benestant, nascut al 1910, que va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i que va morir el 1942 al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena a Sant Quirze de Safaja: hi va ingressar al 1935 quan tenia 25 anys i ja no en va sortir mai més, tret d’algún viatge que va fer a Barcelona i al Mas Blanc ( aquest és precisament l’espai on transcorre l’evolució interior del protagonista del llibre). Va ser en plena guerra Civil i durant la postguerra quan en Màrius Torres va escriure la seva poesia. Ell es va trobar, per una banda, davant les conseqüències desastroses de la guerra i de la postguerra, i, per l’altra, enmig del malestar de la pròpia malaltia i de la presencia constant de mort que planava tothora al seu voltant i damunt seu.
El temes de la seva poesia, pouada de la tradició simbolista (Verlaine, Baudelaire) i molt influïda per Riba (el gran traductor de l’Odissea al català, es una obra mestra i caldria llegir-la), aquests temes son: la solitud, l’amistat, l’amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món i la música (identificada amb la vida). Tots aquests temes apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal, que prenen tan la forma clàssica del sonet com una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tanka. (Això està tret de Lletra, espai virtual de literatura catalana de la UOC).
Si desconeixeu, com jo abans desconeixia, la poesia d’en Màrius Torres no passa res perquè les trobareu dins d’aquest llibre. La poesia del poeta lleidetà és el fil conductor de l’evolució interior del protagonista. El sanatori de l’ànima es pot llegir com una novel·la de prosa lleugera, ben escrita i de història agradable, i alhora el podem deixar a l’abast de la mà per començar a rellegir-lo i a valorar els diferents poemes i a fer l’exercici de meditació que proposa l’ermitana, la Maria, al protagonista, talment com si ens fes a nosaltres aquesta proposta.
Tots els que hem patit una crisi i que hem iniciat un procés d’evolució personal ens podrem sentir identificats amb algun dels estadis pels que travessa el protagonista. Aquesta identificació es la que fa que quedem enxarxats en la història que en Paco Grande ens explica.
El sanatori de l’ànima és una novel·la i no és només una novel·la; ens pot guiar com un llibre d’autoajuda sense ser un llibre d’autoajuda, però només si ja estem prou desperts per entendre el mestratge que proposa. més a més és un llibre ple de conceptes acadèmics de l’àmbit de la Psicologia, poc emprats fins ara de manera rigorosa en la Literatura. Un llibre diferent, però que pertany a aquest mateix gènere, si és que ja se’n pot dir així d’aquesta manera de fer literatura, seria França 1940 La cultura catalana a l’exili de la Marta Pessarrodona. Tot i que ací la Marta fa servir conceptes i la metodologia pròpia de la Història. Jo el qualificaria de llibre intel·ligent que el pot llegir qualsevol persona, però que més enllà de la història que ens explica hi ha un pòsit de coneixement que farà gaudir a tots aquells que tinguin una formació específica dins de l’àmbit de la Psicologia o de matèries que tinguin branques en contacte amb ella.
Per acabar, un fragment que em va cridar molt l’atenció tret d’una discussió que s’estableix entorn al fragment final d’ un poema dins d’un taller en el que es mediten i comenten poemes entre els participants:
Us parlaré des del punt de vista d’escriptora, de lectora, d’estudiant de filosofia i de terapeuta reiki. El llibre de Paco Grande té connexions amb diferents branques del saber, i jo he vist que tant pel que fa a la filosofia, com al món del reiki vist des d’una perspectiva acadèmica i no religiosa, El sanatori de l’ànima toca punts d’aquests dos sabers en els que també em moc. En Pep llop, primer i en Paco Grande després us parlaran del llibre, però des d’una altra perspectiva. Començaré dient: Sapere Aude! Això vol dir: gosa pensar! Sigues valent i pensa per tu mateix. Això és una frase del meu “enamorat” el filòsof Immanuel Kant. El cito aquí perquè el que ell va dir té molt a veure en el que explica aquest llibre: A l’inici de la KrV (Crítica de la Raó pura va dir) per poder pensar una cosa, aquesta cosa ens ha de venir donada. Ex.: jo, ara, no podria parlar del llibre si no m’haguessin donat el llibre per mirar-lo, fullejar-lo, llegir-lo…, i poder pensar-lo a partir de les impressions que m’hagués causat.
Aquest exemple em serveix per introduir-vos en el tema del llibre: hi ha una diferencia entre el que és el tema i el que és l’argument. L’argument explica una història, el tema diu de què va la història. El tema del llibre, és l’evolució personal d’un individu enfrontat a la seva part fosca: allò que sent dins, que en un principi no sap ni que ho sent i que se li manifesta, sense concepte, a través d’un atac d’angoixa. L’energia reiki treballa sobre aquesta part fosca, que no vol dir dolenta, no és sinònim de mal, sinó més aviat de cosa desconeguda.
Exemple de la pasta de full enfornada i procés d’alliberació de capes. Primer és una massa i després en podem destriar els fulls, per similitud serien moments de vida passada que es desprenen i ja no ens condicionen.
L’inici ja és revelador: “Vaig arribar al sanatori de l’ànima fugint dels ansiolítics i empès pel misteri”. “Mig any després en sortia guarit i alliberat per un poeta”. En aquestes dues frases hi ha resumit tot el quid, tot el què del llibre. Quin misteri l’empenyia? Com potser això que un poeta el guarís? Totes dues incognites es desvetllen a través de les pàgines del llibe.
El poeta de què parla el llibre és en Màrius Torres, no us amoïneu si us resulta una figura desconeguda perquè veritablement ha tingut poc ressò. Jo mateixa fa poc més de tres anys que conec la seva existència, que no vol dir la seva poesia, perquè no sóc lectora de poesia, tot i que a través de la lectura d’ El sanatori de l’ànima l’he entrada a valorar.
Ara una pinzellada sobre en Marius Torres: és un poeta lleidetà, fill d’una família benestant, nascut al 1910, que va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i que va morir el 1942 al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena a Sant Quirze de Safaja: hi va ingressar al 1935 quan tenia 25 anys i ja no en va sortir mai més, tret d’algún viatge que va fer a Barcelona i al Mas Blanc ( aquest és precisament l’espai on transcorre l’evolució interior del protagonista del llibre). Va ser en plena guerra Civil i durant la postguerra quan en Màrius Torres va escriure la seva poesia. Ell es va trobar, per una banda, davant les conseqüències desastroses de la guerra i de la postguerra, i, per l’altra, enmig del malestar de la pròpia malaltia i de la presencia constant de mort que planava tothora al seu voltant i damunt seu.
El temes de la seva poesia, pouada de la tradició simbolista (Verlaine, Baudelaire) i molt influïda per Riba (el gran traductor de l’Odissea al català, es una obra mestra i caldria llegir-la), aquests temes son: la solitud, l’amistat, l’amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món i la música (identificada amb la vida). Tots aquests temes apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal, que prenen tan la forma clàssica del sonet com una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tanka. (Això està tret de Lletra, espai virtual de literatura catalana de la UOC).
Si desconeixeu, com jo abans desconeixia, la poesia d’en Màrius Torres no passa res perquè les trobareu dins d’aquest llibre. La poesia del poeta lleidetà és el fil conductor de l’evolució interior del protagonista. El sanatori de l’ànima es pot llegir com una novel·la de prosa lleugera, ben escrita i de història agradable, i alhora el podem deixar a l’abast de la mà per començar a rellegir-lo i a valorar els diferents poemes i a fer l’exercici de meditació que proposa l’ermitana, la Maria, al protagonista, talment com si ens fes a nosaltres aquesta proposta.
Tots els que hem patit una crisi i que hem iniciat un procés d’evolució personal ens podrem sentir identificats amb algun dels estadis pels que travessa el protagonista. Aquesta identificació es la que fa que quedem enxarxats en la història que en Paco Grande ens explica.
El sanatori de l’ànima és una novel·la i no és només una novel·la; ens pot guiar com un llibre d’autoajuda sense ser un llibre d’autoajuda, però només si ja estem prou desperts per entendre el mestratge que proposa. més a més és un llibre ple de conceptes acadèmics de l’àmbit de la Psicologia, poc emprats fins ara de manera rigorosa en la Literatura. Un llibre diferent, però que pertany a aquest mateix gènere, si és que ja se’n pot dir així d’aquesta manera de fer literatura, seria França 1940 La cultura catalana a l’exili de la Marta Pessarrodona. Tot i que ací la Marta fa servir conceptes i la metodologia pròpia de la Història. Jo el qualificaria de llibre intel·ligent que el pot llegir qualsevol persona, però que més enllà de la història que ens explica hi ha un pòsit de coneixement que farà gaudir a tots aquells que tinguin una formació específica dins de l’àmbit de la Psicologia o de matèries que tinguin branques en contacte amb ella.
Per acabar, un fragment que em va cridar molt l’atenció tret d’una discussió que s’estableix entorn al fragment final d’ un poema dins d’un taller en el que es mediten i comenten poemes entre els participants:
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
Jo vull la pau -però no vull l’oblit.
Jo vull la pau -però no vull l’oblit.
Una de les preguntes que sorgeix és què volia dir el poeta amb això de Pare de la nit? Pare de la mar?, Pare del silenci? I per respondre a aquest darrer interrogant en Pep que es el personatge que fa de guia en aquest taller diu.
“Per a mi està parlant de l’abisme insondable, que és el fonament del món i que proposa aquest àmbit del silenci com a camí per retrobar-lo. No oblidem que per a en Màrius, com diu en alguna de les seves cartes, no podem trobar el més enllà altrament que més endins […]”.
Això lliga amb una cita de Kant al final de la segona Crítica la de la Raó pràctica que té a veure amb la manera de ser. Diu més o menys cada vegada que hi penso estic més i més admirat per dues coses que em semblen igual de immenses el cel estrellat per damunt meu i la llei moral que hi ha dins de mi.
El sanatori de l’ànima és un llibre que a cadascú li obrirà la porta a un univers diferent, segons la formació que tingui. A mi que sóc amant de la Filosofia de la Physis entesa com a força creadora de vida i alhora del mestratge kantià, m’agrada veure les connexions existents entre aquestes tendències filosòfiques, els poemes de Marius Torres, el que sé del reiki i la proposta que ens fa l’autor amb la història que ens explica. En aquest sentit dic sense posar-me vermella que El sanatori de l’ànima és un llibre intel·ligent perquè permet trobar les connexions que té amb el nostre món interior o amb la nostra sensibilitat (seguint a Kant), o amb el nostre inconscient (seguint a Freud), o amb l’energia de què tots participem i d’on surt la vida (seguint el que sé del reiki).
Aquest llibre assenyala un canvi de tendència, mostra un camí cap a una nova explicació del que és l’ésser humà, perquè contempla àmbits fins ara negats o relegats al camp de la religió o de la superstició i del què el saber filosòfic o científic encara no ha generat prou reflexió ni hipòtesi.
Us encoratjo a llegir el llibre així que pogueu, però ara a estar molt atents al que tan en Pep Llop com l’autor ens explicaran, per poder fer després moltes preguntes i encetar un debat que de ben segur serà interessant perquè parlarem d’aspectes profunds de l’ésser humà.
Acabo amb unes paraules d’un poeta grec Pindar, una cita que des que la vaig llegir quan era petita m’ha acompanyat sempre i em sembla que ara ja li’n he tret l’entrellat: què som i què no som, somni d’una ombra: l’home.
No hay comentarios:
Publicar un comentario