Presentació "El sanatori de l'ànima" a Montgat

El passat 30 de setembre del 2010, a Montgat, el meu poble, vaig tenir el plaer de fer la primera presentació amb molt d’èxit (més de 150 persones). Sota la batuta de l’amic Jaume Berenguer, i en un acte molt entrenyable envoltat de veïns, familiars i amics, hi van intervenir: Eulàlia París, professora de filologia catalana, Lourdes Oliveras, directora de l’escola Timó, Glòria Domínguez, diractora de la Biblioteca Tirant lo Blanc i Jaume Oliveras, periodista i escriptor.

L’acte va comptar amb la magnífica col·laboració del grup Brot de Poesia que ens va recitar alguns dels poemes de Màrius Torres que surten al llibre.

L’acte va concloure amb un asortit de coques casolanes elaborades per les mans amigues de moltes dones de Montgat.

Hi van col·laborar l’Ajuntament de Montgat, l’escola d’adults Timó, la Biblioteca Tirant lo Blanc, el grup Brot de Poesia i molt especialment l’Associació de Vetarans i Simpatitzants de la Unió Esportiva Montgat, que es va fer càrrec de l’organització de l’acte i de la venda de llibres.

Aquí teniu el text que vaig llegir amb força emoció:

FER MÚSICA A LA CRUÏLLA

La vida és un viatge cap a una cruïlla incerta i paradoxal. Som ésser humans en la mida que viatgem, que ens desplacem més enllà dels nostres límits habituals dintre dels quals portem una vida rutinària i normal. Ara bé, hi ha dos grans tipus de viatges: 

• Un és el viatge exterior, fora de la nostra terra, del nostre país, que ens porta a aventurar-nos en terres i cultures estranyes, que obra la nostra ment a la novetat i ens manté desperts i vius; però que  pot fer-nos fugir de nosaltres mateixos.

• L’altre és el viatge interior que ens retorna a la nostra pròpia essència, i que presenta també el seu perill: allunyar-nos del món i dels altres.

A vegades aquests dos grans viatges coincideixen, a voltes no. Entre ells hi ha una dialèctica subtil i misteriosa.

D’aquest misteri i d’aquesta subtilesa voldria parlar avui. L’ocasió me l’ofereix la presentació al poble que em va veure créixer, del meu llibre El Sanatori de l’ànima, la crònica del viatge d’un home a la descoberta de si mateix. En breus minuts i, com a clau de lectura, vull aproximar-vos al viatge interior i a una de les cruïlles personals que expliquen bona part del  meu llibre.

Tota obra artística neix en la cruïlla d’un conflicte, d’una tensió irresoluble que l’autor malda per resoldre sense arribar mai a aconseguir-ho del tot.

El mateix podríem dir de qualsevol vida humana en la mida en que hom n’ha volgut fer–ne una obra d’art, un projecte de sentit, la resposta única a la incògnita de la seva existència.

Imagino la vida com un viatge infinit cap aquesta cruïlla, un anar i venir d’ ella i vers ella sense descans, tot volent harmonitzar tensions oposades. Penso que si aprenem a viure a la cruïlla, al final trobem algunes respostes i acabem per intuir el sentit de la nostra existència.

Però normalment les persones no volem saber res d’aquest viatge incert i meravellós cap a nosaltres mateixos. Necessitem un sotrac que ens tregui del mode habitual i normal d’estar a la vida, que ens expulsi de la nostra zona de confort, del viure amb pilot automàtic. Necessitem una experiència que ens posi en viatge.

Aquesta experiència tremenda pot ser:

• L’estremiment que produeix la bellesa.

• La crisi personal.

• La trobada amb alguna persona significativa o especial.

• La topada amb la malaltia, l’absurd, la finitud…

El protagonista del meu llibre fa aquest viatge cap a una cruïlla inimaginable uns mesos abans. En la seva travessia hi trobareu una crisi, uns signes, unes persones i uns camins a recórrer.

Aquests camins són :  L’art, en concret, la poesia i la música.

                                El silenci.

                                Els somnis

                                El diàleg amb altres persones significatives.

En definitiva, quatre grans vies cap un mateix.

Ara bé, cada viatge interior és molt personal. Probablement existeixin tants viatges com a ésser humans, per això no tothom fa o ha de fer el mateix periple que el personatge de la meva novel·la, almenys en els detalls externs. Doncs:

• El problema o crisi és diferent per a cadascú de nosaltres, depenent de la nostra edat, de  l’itinerari anterior i del context social i polític.

• El camí és molt singular. El protagonista de la  meva novel·la ha de començar a recórrer aquests 4 camins molt potents, potser perquè, com a arquetip de l’home actual, necessita una dosi ben forta per desvetllar-se.

• El mestre o l’altre amb qui es  dialoga no és el mateix per cada persona, pot tenir el rostre d’un poeta, d’un savi, d’un amic, o fins i tot de l’ésser estimat.

• També el moment del viatge es força incert, doncs sol venir sempre per sorpresa.

Avui, aquí a Montgat, no vull parlar ni de les meves crisis, (que hi són, per descomptat) ni dels meus mestres  - els trobareu a l’endreça del llibre - sinó d’una de les meves cruïlles, la primera, i de la seva relació  amb els meus camins posteriors...penso que potser així us ajudo a comprendre millor el rerefons biogràfic del meu llibre i què hi té a veure Montgat.

Una cruïlla és un lloc privilegiat on s’hi arrepleguen diversos factors: els conflictes i les paradoxes d’una època  històrica, el moment personal d’un individu concret i la trobada amb algunes persones significatives. A la cruïlla es disparen processos que tenen a veure  amb el misteriós designi de la nostra existència, amb el sentit que, al capdavall, ens sosté i ens permet suportar el dolor, el desencís, el buit i d’altres emocions negatives que tot sovint experimentem.

Per als nostres avantpassats grecs la deesa de les cruïlles era Hécate, de la qual segons certa etimologia no confirmada derivaria el nom de Montgat. A les cruïlles els grecs hi alçaven un monument a aquesta deesa on anaven a fer ofrenes per a propiciar que aquesta divinitat associada als inferns i a les ombres de la mort, els protegís  en el seu transit per les situacions caòtiques o ombrívoles de la vida. Hécate era representada com una trívia, és a dir com posseint tres cares en direcció a tres camins; cada una de elles portava una torxa. Per això a Hécate també se la coneixia en alguns indrets com a “Fósfora”, portadora de llum. Iconogràficament estava associada, entre d’altres, al mussol, símbol  de  la saviesa i la filosofia.

Més enllà de la verosimilitut d’aquesta hipòtesi etimològica no deixa de ser significatiu per a mi la coincidència, doncs Montgat va ser la primera cruïlla de la meva vida, la que ja anunciava moltes de les coses que després s’esdevindrien i es poden intuir en el llibre que avui presentem.

Vaig arribar a Montgat per un atzar que és molt més que un atzar. Avui diria sincronicitat (no m’atreveixo a dir destí ). Si de cas un Misteri, la paraula que trobareu a la primera i darrera frase de la meva novel·la. Montgat va ser una terra d’acollida per la meva família, un lloc de gràcia i de salvació. Era un poble petit, sense importància, dividit en barriades molt diferents, fins i tot antagòniques, però precisament per això un lloc ideal per fer l’experiència de  la conciliació d’oposats.

A més de la cruïlla cultural a Montgat el meu esperit es veié encarat a dos ambients molt diferents que des de llavors cerquen una síntesi al meu interior. Aquests entorns eren: d’una banda el món del bàsquet on s’hi respirava un clima laic, fins i tot ateu i anticlerical, i on vaig contactar amb persones molt arrelades a lo quotidià, a lo concret. Era un espai on de tant en tant podia besllumar la força d’una soterrada però encara viva ideologia republicana; de l’altra un ambient molt diferent, farcit també de persones emblemàtiques i de pes: primer l’educació a l’escola Mireia amb el seu  ideari confessional i després l’entorn amigable dels pares claretians, de la parròquia i de l’esplai on vaig respirar un cristianisme obert i dialogant. Aquest segon era un àmbit on la meva personalitat en formació es va amarar dels millors valors de l’espiritualitat cristiana.        

Imagineu l’impacte que aquest contrast deixà en la ment d’un jove despert i buscador, un jove identificat inconscientment amb el cel de Castellà i l’esperit aventurer d’Extramadura, que sentia ressonar en la petja dels seus avantpassats la música callada de la mística d’un Sant Joan de la Creu o d’una Teresa d’Avila, i que, com a tot fill d’emigrants cercava el seu propi camí.

¿Quins eren els oposats a reconciliar en la meva cruïlla de Montgat? Ara ja els puc formular. Es tractava:

• Dues cultures i dues llengües, que a voltes es senten enemigues.

• El joc humà ( basquet )  i el joc diví.

• Déu i el Cèsar.

• El colom i la serp.

• El secular i el sagrat

• L’Esperit i la Matèria.

• L’ascètica castellana un xic dogmàtica i l’esperit  mediterrani dionisíac i plural.

Aquests oposats varen conduir la meva vida sense jo saber-ho. Em van portar prop de mestres inclusius, per exemple a sovintejar la persona i el pensament del recent desaparegut filòsof i teòleg Raimon Panikkar, a aprofundir en la psicologia d’una de les personalitats més atractives del segle passat el psiquiatre CG  Jung, i al capdavall a Màrius Torres – ell mateix republicà i espiritual - un home senzill i sensible que travessant la nit de l’existència descobria l’absolut com a Pare de la mar, de la nit, i del silenci. Aquest itinerari i aquestes trobades m’han conduit a una espiritualitat secular, a un tarannà que sense  negar el desig humà i les realitats quotidianes de la vida  al mateix temps cerca la plenitud i s’obra al Misteri.

En aquest noble intent m’hi reconec... amb fracassos, amb neguits, amb incerteses. Com diu una amiga meva no és fàcil  fer música amb aquesta orquestra interior tan variada.

El llibre que ara és presenta és un intent més de fer música a la cruïlla. No sé si reeixit del tot, el lector ho dirà.

Desitjo que la lectura d’aquest Sanatori de l’ànima ajudi a aquells que s’hi aventurin a  trobar el seu propi sanatori, a reconèixer la cruïlla on dolor i sanació es donen les mans, on nit i llum es reconcilien.

Pot ser un viatge feixuc i un tant incomprensible, ho reconec. I la lectura del meu llibre – de fet cap lectura de cap llibre- no ho  pot estalviar. En tot cas  només pot senyalar alguna pista.

Però us asseguro...bé, no ho asseguro jo, ho fa el propi Màrius Torres:  arriba un dia que, com el meu protagonista, malgrat sentir-nos petits i impotents, intuïm que la nostra vida  és una meravella. Una petita gran meravella del Misteri.

Deixeu-me, per acabar, llegir el final del poema “Mozart” d’en Màrius on aquesta veritat queda tan ben expressada:   

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

Però és música, viure!

MOLTES GRÀCIES