Presentació "El sanatori de l'ànima" a Barcelona

El passat 3 de març vaig fer la darrera de les presentacions a la llibreria Excellence. Em van acompanyar, Anna María Vidal, formadora i escriptora, Josep María Orduña, director de Recursos Humans, Carles Ventura, psicòleg analista junguià i Joan Salvador, escriptor.

Aquí teniu les aportacions del Carles i el Josep Mª:

CARLES VENTURA

Tinc el goig de presentar aquest llibre fruit del treball i la inspiració del meu col·lega en Paco Grande. Amb ell comparteixo no només una manera d’entendre la praxis en la psicoteràpia sinó també un sentiment profund pel misteri de l’existència.

La nostra vida, la vida de tothom, sura en un mar que no poden arribar a copsar en la seva veritable naturalesa. Com diu en Marius Torres: O Pare de la nit, del mar i del silenci! La nit, el mar i el silenci son símbols d’una profunditat insondable, inabastable. I aquest és un dels temes cabdals del “Sanatori de l’ànima”. Com apropar-nos al Misteri? Com anar des de la nostra vida trivial i quotidiana a la vida profunda arrelada a l’ànima?

Com es veu en el llibre, cada camí és únic i no hi ha receptes. Ho veiem en els diversos personatges de la història. Cadascun d’ells te la seva idiosincràsia i el seu ritme. A més, la trama del procés que viu el protagonista està teixida amb certs esdeveniments, que misteriosament compassats van dibuixant les notes d’una melodia, que suaument arriba al nostre enteniment. La trama està teixida per esdeveniments que anomenem sincronicitats. Aquests son enigmàtics senyals plens de sentit que creuen el nostre camí. Però sovint acostumem a estar distrets.

En aquests senyals sincronístics trobem la confluència significativa d’un factor interior (un somni, un estat d’ànim, un pensament..) amb un esdeveniment exterior, i ambdós, allò interior i allò exterior, coincideixen en el sentit, i quan això passa la nostra ànima trontolla plena d’admiració pel sentit de la vida.

Aquest llibre expressa de forma lúcida un itinerari: El procés del desvetllament interior. En tot el llibre es respira el fet experiencial de que som artífex i no som artífex d’aquest procés, depèn i no depèn de nosaltres.

Aquesta apertura a allò nou, el desconegut, a allò que fins i tot pot contradir la nostra lògica racional, no és gens fàcil perquè tendim a donar un alt valor psicològic a las idees que ens son familiars i ens donen seguretat.

Allò desconegut arriba al protagonista del llibre quan es troba de sobte amb el rostre de la mort i comença a palpar els límits amb que la nostra natura es veu confrontada: La nostra vida té data de caducitat. Veure de prop el rostre de la mort no deixa indiferent a ningú. Malgrat això, la inèrcia d’allò quotidià és tan gran que podem tornar a estar distrets. La polifacètica vida no autèntica ens atrapa i arrossega. En la crisi que pateix el protagonista, la mort és una imatge interior, alhora que un símptoma i un símbol. I és real perquè és efectiva, mobilitza. La vida autèntica però esmorteïda del protagonista, és convocada i va travessant les múltiples defenses del jo petit fins arrelar en una nova quotidianitat que contempla alhora la vida terrenal i la inabastable profunditat del Ser. I la força que convoca la vida autèntica és la mort. Vida i mort. No podem entendre l’una sense l’altra. No pot existir l’una sense l’altra.

Hi ha persones que estan mortes en vida i altres que viuen en la mort. A l’inici, el protagonista, en certa manera, està mort en vida. Per altra banda, podem afirmar que Màrius Torres és viu en la mort. Quan un està mort en vida, sovint cal acabar de morir en vida, és a dir, hem de tocar fons. Malgrat nosaltres mateixos, al llarg de la nostra vida és convenient i necessari morir. I en la història del protagonista i també en la nostra pròpia, veiem com aquell que viu en la mort, el poeta, pot despertar la força necessària per morir en vida. I aquest morir en vida, que el poeta expressa de forma sublim i contundent quan diu: “Ara és temps de morir, que la vida es reforça”, (aquest morir en vida) és la capacitat de transformació que es fa palesa en aquesta història novel·lada i alhora real que en Paco Grande ha volgut compartir amb nosaltres.

JOSEP Mª ORDUÑA

En Paco Grande és un Amic, un bon Amic, a qui li vull agrair que m’hagi convidat a estar aquí avui entre vosaltres. Un amic que ha estat doblement arriscat: per tenir el valor d’escriure un llibre, i per tenir el valor de convidar-me a fer aquesta part de la presentació. Arriscat i agosarat… com la vida mateixa!!

Us animo a la lectura d’aquest llibre (bé, prèvia adquisició) perquè en ell hi han les claus de la veritable sanació humana. És cert, en el món del treball la possibilitat d’emmalaltir és propera i certa. La fissura entre: el que som, i el que moltes vegades ens toca fer; les nostres expectatives, i les decepcions que ens porta el treball; la personal manera d’ésser, vers la cultura del lloc; els nostres valors vitals en rel·lació amb la supervivència exigible que a voltes qüestiona aquests valors; l’expressió oberta i sincera de nosaltres mateixos, vers el control, la vigilància i la supeditació del sistema establert, entre altres, provoca, si hom no sap gestionar-ho bé, que la nostra ànima, el nostre esperit i el nostre cos s’afebleixin i trontollin.

El llibre d’en Paco, aquest llibre, ens porta algunes receptes, algunes píndoles, que si les prenem amb cura, poden evitar-nos de caure en l’ensurt i atzucac de la malaltia. Quan el llegiu les anireu descobrint, i de ben segur de manera suau, però ben clarament definides. Jo, si hem permeteu, dins la meva “practicitat sintètica” n’he fet un resum.

Són 12 píndoles essencials que el llibre ens suggereix:

1. NO FER MAI UNA FEINA A CONTRACOR, i menys que et repel·leixi. Com a mínim sàpigues acceptar el que tens ara, i veure-li la part positiva (que sempre hi és).
2. TENIR UN PROPOSIT COHERENT AMB ELS VALORS PERSONALS: perseguir el somni, allò que ens il·lusioni, essent fidels a les necessitats profundes.
3. DEDICAR-NOS TEMPS PER FRUIR DE LA VIDA, i per pensar en nosaltres. Temps per “badar” i “no fer res”. Connexió amb la natura, com a font primigènia de saviesa.
4. ÈXIT I FRACÀS COM A CARES DE LA MATEIXA MONEDA. Els dos van de la mà, i no cal que et sentis un super-heroi per l’èxit tingut, i al poc, un desgraciat per el fracàs obtingut. Tu no ets ni una cosa ni l’altre, en el terme mig hi ha la veritat, i una gran font d’aprenentatge com el “rellotge de sol” del llibre.
5. OBRIR EL COR, MIRAR DINS, I DEIXAR-SE INTERPEL·LAR PER LA VIDA. Estar atent a tot el que pasa, a les nostres coincidències i a les grans causalitats que ens provoquen. Obrir-se al mon i a gent diversa. Fora la rutina!!
6. DIRIGEIX PERSONES, RELACIONA'T AMB ELLES, DE LA MATEIXA MANERA QUE/COM VOLDRIES HO FESSIN AMB TU. Amb el mateix respecte, cura, atenció i exigència que et donis a tu mateix.
7. OPTIMISME I POSITIVITAT. APRENDRE A ENRIURE-SE´N D’UN MATEIX!!! Saber prendre’s un xic a broma. No patir per res. Ocupar-se’n i no preocupar-se’n. Una mica nen... perquè no?
8. SENZILLESA I NATURALITAT EN ELS FETS QUOTIDIANS DEL TREBALL. El camí d’allò petit, senzill, fresc. Ni grans esquemes grandiloqüents, ni despeses innecessàries, ni malbaratar recursos (i encara menys si són dels altres).
9. ACCIÓ SERENA. Treball calmat i serè, amb agilitat i rapidesa de pensament, complementades per l’acció eficaç i resolutiva. Calma i acció combinades.
10. ACCEPTA I DEIXARÀ DE RESISTIR-SE. Si ens resistim, no fluïm, i això estimula la persistència d’allò mateix. Resistir es afrontar, posar energia en la defensa i es obrir escletxes per hom “perd”.
11. FER DE LA MÚSICA, LA DANSA, L’ART, LA POESIA, LA LECTURA... EL POU D’ON TREURE ENERGIA. Són eines per recollir connexió amb la Vida, i d'on extreure experiències i solucions a situacions del treball.
12. FER EL QUE SENTIS CAL... FINS EL DIA EN QUE JA NO CALGUI FER-HO!!! I a partir d’aquell punt saber renéixer, deslliurat d’allò que et pugues lligar, deslligat del personatge. No hi ha res mes efímer que la vida professional, i malgrat això l’hem de viure amb plenitud i fermesa, fins que ens calgui dir adéu, satisfets del que aquí haguem fet.

I si malgrat aquestes receptes que el llibre ens porta, encara hi ha un punt d’ansietat, recordar que...

SEMPRE A LA FOSCA, HI HA UNA COSA CLARA.... SEMPRE!!!

Aquest llibre!!!!

Presentació de "El sanatori de l'ànima" a Vilafranca

El passat divendres 18 de febrer del 2011 vaig tenir el goig de presentar el meu llibre a Vilafranca. Aquesta presentació es va portar a terme gràcies a la col·laboració de la llibreria L'Odissea i el Centre de Ioga L'Om, als quals agraeixo la seva dedicació. La presentació va tenir lloc a les 8h del vespre al Sam-Cafè de la rambla de Vilafranca, i hi van participar, Pep Forns, periodista, Josep Maria Verge, mestre, Montserrat Montané, terapeuta, i Xavier Ribalta, trobador.

A continuació us penjo el vídeo que en va realitzar la RTV Vilafranca:

Així mateix, i amb el permís dels ponents, penjo el discurs que van realitzar els amics i companys del projecte L'Era del Mas Blanc, Pep Forns i Montse Montané, als quals agraeixo sincerament la seva gran aportació.

PEP FORNS

Bona tarda, estimats oients de La Tertúlia del Casino, benvinguts novament a aquest espai radiofònic que fem cada divendres, sempre a aquesta mateixa hora, a l’antena de Ràdio Vilafranca, al 90.2 de la FM. Gràcies per ser fidels a la nostra cita setmanal, i gràcies molt especialment als que heu vingut fins al Sam Cafè, al Casino, un dels espais més càlids i estimulants de Vilafranca, per viure en directe aquest programa. Com sempre, des d’aquell febrer de 1989, ens acompanya la nostra amfitriona, la Carme Nadal, la mallorquina que ens ha cuinat l’excel·lent àpat que ens hem menjat abans de començar la tertúlia: unes llenties a la txeca que estaven per llepar-s’hi als dits. Gràcies Carme, ets un sol.

El nostre convidat d’avui és l’escriptor Paco Grande, autor d’un llibre singular, que no és ni novel·la, ni assaig, ni poesia, ni tampoc un llibre d’autoajuda, i a la vegada és tot això i encara molt més. Paco Grande viu a Centelles, a Osona, molt a prop del Mas Blanc, l’espai on es desenvolupa bona part de l’obra que avui us presentarem, El sanatori de l’ànima. Una teràpia poètica amb Marius Torres. Bona tarda, Paco, com estàs? Què tal l’excursió de Centelles a Vilafranca?

Et volem agraïm moltíssim que hagis vingut fins al Penedès i et puc assegurar que no hi faltarà el vi, que sé que t’agrada molt degustar-lo, i també hi haurà cava, i potser unes catànies o una coca de Vilafranca.

A més d’en Paco, ens acompanyen dos mestres vilafranquins, que faran d’amfitrions, la Montse Montané, ara convertida en una mestra de les teràpies de creixement personal. Hola Montse!

I en Josep Maria Verge, un mestre polifacètic i gran apassionat de la poesia de Màrius Torres. Hola Josep Maria!

Finalment, tenim entre nosaltres a un personatge ben singular, un català que viu a Madrid, un genuí representant de la Nova Cançó que ha fet realitat el seu somni de musicar i cantar els poemes de Màrius Torres. Gràcies Xavier Ribalta per acompanyar-nos aquesta tarda!

Abans d’entrar en matèria, deixeu-me agrair primer la col·laboració dels espònsors i patrocinadors del programa d’aquest divendres. En primer lloc, la Llibreria L’Odissea, que fidel a la seva vocació de donar a conèixer els millors llibres que s’escriuen, s’ha involucrat en l’organització d’aquesta tertúlia i ha muntat una paradeta on les persones que heu vingut a seguir el programa en directe hi podeu adquirir el llibre de Paco Grande, i també exemplars dels llibres de Màrius Torres, o estudis sobre l’obra d’aquest redescobert poeta català. Gràcies Quim pel vostre suport.

Un altre dels patrocinadors és el Centre de Ioga L’Om, que porten el Miquel i la Montse, que va ser pioner a Vilafranca i al Penedès en donar a conèixer la pràctica del ioga, i que fa uns mesos es va traslladar del carrer Comerç a la Girada i ha ampliat la seva oferta d’activitats amb seminaris i teràpies de creixement personal. Gràcies Montse.

També volem agrair el suport que ha donat a l’acte Pagès Editors, l’editorial lleidetana que ha fet possible que El sanatori de l’ànima arribés a les llibreries coincidint amb el centenari del naixement de Màrius Torres, poeta també lleidetà, de qui ha publicat altres llibres. Gràcies.

I, finalment, agrair les facilitats que hem trobat per part dels responsables del Casinó Unió Comercial a l’hora d’ubicar aquesta tertúlia al Sam Cafè. Gràcies, en primer lloc al Pere Anton Bolet, que en va ser l’instigador, i també al Miquel, el gerent, i al Jaume Llopart, el president de l’entitat, per haver-nos obert les portes de bat a bat. Moltes gràcies a la gent del Casino.

Per què hem volgut fer una presentació de El sanatori de l’ànima a Vilafranca, us preguntareu alguns de vosaltres? I aquesta qüestió té una resposta clara: per amistat. La Montse Montané i jo mateix som amics de Paco Grande, hem seguit de molt a prop la gestació d’aquest llibre, tant que fins i tot en som una mica protagonistes. Vam conèixer el Paco al Mas Blanc, una casa pairal perduda pels boscos de Sant Martí de Centelles, un espai d’espiritualitat magnífic des de fa molts anys. En aquest mas s’hi respira la poesia de Màrius Torres perquè el poeta hi anava sovint durant els darrers anys de la seva vida (recordem que va morir el 1942), quan estava ingressat al sanatori de tuberculosos de Puigdolena, situat a pocs quilòmetres del Mas Blanc. El Màrius hi anava també per amistat amb la propietària del mas, la Maria Planas, una de les seves millors amigues. Allà, en un extraordinari entorn natural, van dialogar i van anar aprofundint en els misteris de la vida i de la mort. I també va ser allà, on aquest metge-poeta va escriure alguns dels seus millors versos.

El Mas Blanc és el punt de partida del llibre que avui presentem. En Paco hi té una llarga relació que comença fa 35 anys aproximadament, quan va tenir l’oportunitat de viure-hi unes experiències de joventut que el van marcar com a persona. Allà va tastar-hi la vivència d’una comunitat mixta molt innovadora, de la que també en formava part Marcel Capellades, un penedesenc de Sant Pau d’Ordal. Després, en Paco se’n va allunyar durant un quart de segle, i aquests últims quatre anys ha tornat al Mas i, juntament amb vells i nous amics, hem intentat reviure i actualitzar el que anomenem l’esperit del Mas. Algunes de les coses que hem compartit durant aquests anys surten, directament o indirectament, a El sanatori de l’ànima.

Aquest no és un llibre gratuït. En Paco sap de què parla, en part perquè algunes de les coses que explica les ha experimentat en pròpia carn, i altres perquè li han estat confiades pels seus pacients a la consulta o perquè les ha observat en les trajectòries vitals del seus companys de viatge al grup del Mas, dels quals avui aquí n’hi ha una bona representació.

A les primeres ratlles del llibre en Paco ens descobreix ja la trama, ens roba el misteri, ens diu com s’acabarà la història, a la vegada que ens convida a seguir-lo, a refer els camins i les peripècies viscudes intensament al llarg de sis mesos per un pragmàtic home de negocis que entra en una profunda crisi que l’obliga a capbussar-se en el seu interior, a encarar-se amb les seves pors i els seus anhels, amb tot allò que dóna sentit a les nostres vides. Al Mas Blanc, envoltat d’una sèrie de personatges que li fan de mirall, de figures arquetípiques, la majoria d’elles femenines, com l’ermitana que li fa de guia, i sobretot gràcies a la companyia i al poder de la poesia, de la poesia en majúscules, l’autor ens atrapa permetent-nos seguir de prop el procés que viu aquest home fins aconseguir renéixer.

Feta aquesta introducció. M’aturo i dono la paraula als contertulians que aquesta tarda ens acompanyen al Casino. En primer lloc a la Montse Montané, una de les meves millors amigues, amb qui aquests darrers anys he fet uns viatges en cotxe impagables del Penedès al Mas Blanc. La Montse, com us deia abans és mestra, i ara vull afegir que és una dona sàvia. A més de ser un puntal del Centre d’Ioga L’Om, aquests darrers anys s’ha endinsat amb una curiositat infinita en l’antroposofia de Rudolf Steiner, s’ha format com a mestra Waldorf, ha aprofundit en les teories del Disseny Humà i s’ha convertit en una experta en biografia humana. Tot això, en aquests moments, ho comparteix amb generositat, mitjançant tallers i acompanyaments personal des del Centre de Ioga L’Om. La Montse, que quan només tenia 17 o 18 anys ja va quedar subjugada pel Mas Blanc, ens oferirà una anàlisi molt personal sobre el llibre del Paco, sobre aquest sanatori de l’ànima. Tu mateixa.

MONTSE MONTANÉ

Abans de parlar-vos del llibre, us voldria dir que aquesta és una presentació atípica. Normalment l’editor o el mateix autor convoquen una presentació per tal de promocionar el llibre. Però aquest vegada a sigut a l’inrevés. Hem demanat al Paco que vingués de la Plana de Vic a presentar el seu llibre al Penedès. I ho fem com el qui te entre les mans una cosa molt valuosa i te el desig profund de compartir-la. Així que aquesta presentació està pensada sobretot per a vosaltres, pels qui casualment avui ens acompanyeu (ja sabeu que no n’hi ha de casualitats....).

I dit això, la pregunta és : “què te aquest llibre que el fa valuós? On és la seva originalitat?”.

D’entrada es pot dir que és un llibre difícil d’etiquetar. Sembla una novel·la, però no ho és; tampoc és un assaig ni un llibre d’autoajuda (no ens dona indicacions per millorar la nostra vida). I, malgrat tot, és un llibre que fa bellugar coses en la part més profunda de les persones. Normalment se’ns donen receptes per millorar la nostra vida quotidiana, però és més difícil trobar en un llibre aquesta arrel profunda que toca El Sanatori de l’ànima. Per això sents tantes persones que et diuen: “jo ja vaig per la segona o la tercera lectura”.

Així que podríem dir que no és un llibre que ofereix receptes, sinó que és sanador pel sol fet de llegir-lo. Però encara aquesta etiqueta no em convenç del tot, perquè quan parlem de sanar pressuposa que alguna cosa estava malalta. A mi m’agrada més parlar d’un llibre desvetllador. Un llibre que ajuda a desvetllar alguna cosa que estava adormida dins nostre.

I clar, ara ve la pregunta: per què és un llibre desvetllador? Ens podríem allargar molt en la resposta, però jo us voldria dir al menys tres coses que, per mi, el fan mereixedor d’aquesta etiqueta.

La primera fa referència a la teràpia poètica. El protagonista és acompanyat a través de la poesia d’en Màrius Torres. Coneixem la musicoteràpia i altres arts que poden ser més o menys terapèutiques, però ens pot sobtar el concepte de teràpia poètica. En Arteràpia es parla que cada una de les arts incideix en un nivell determinat: una expressió artística pot ser terapèutica a nivell físic, una altra a nivell emocional, etc. Però quan arribem a la música ens estem acostant ja a un nivell molt més profund de l’ésser humà, i encara per damunt hi ha la poesia (quan parlem de poesia genuïna, es clar). Aquí ja incidim a nivell del Jo profund, que tant sovint volem amagar. L’autèntica poesia fa vibrar en nosaltres aquest ésser profund que mai emmalalteix, només el tenim ignorat i adormit. Per tant, més que de teràpia potser podríem parlar d’un desvetllament a traves de la poesia.

La segona raó és que en tota l’obra es va veient que les persones que fan aquest acompanyament ho fan d’una forma, podríem dir, femenina, des de la intuïció i l’empatia, però deixant que sigui el protagonista que vagi fent les descobertes, és a dir que es vagi desvetllant. Normalment estem acostumats a formes terapèutiques més actives, que ens diguin cap on cal tirar, més masculines. L’acompanyament del protagonista el fan tant homes com dones, però aquest art de deixar que les coses flueixin es una constant en tot el relat. De fet ha sigut sempre, també, el tarannà de l’acollida al Mas Blanc, el de debò.

I per últim, la tercera raó és més difícil d’explicar. Fa un segle Rudolf Steiner deia que quan un llegeix un llibre s’estableix una comunicació molt subtil amb l’autor, més enllà del contingut. Doncs be, en el Sanatori de l’ànima en primer lloc hi ha un afegit que és la comunicació amb la poesia de Màrius Torres. Però encara hi ha més. Resulta que quan en Paco escrivia el llibre (van ser 4 mesos de gestació) paral·lelament en el Mas Blanc un grup de persones, entre elles el Paco, estàvem en procés de redactar un projecte que tenia com un dels quatre eixos, precisament aquesta mena de sanatori interior. Aquest grup de persones a l’entorn del projecte li va servir també al Paco d’inspiració per a la majoria de personatges de l’obra. Podríem dir que aquest llibre no hauria estat possible sense la poesia d’en Marius Torres. Però a la vegada tampoc hauria sigut possible sense allò que varem anomenar l’Esperit del Mas Blanc, i que en Paco ha pogut transmetre en aquest llibre amb una profunditat extraordinària.

Gràcies, Paco. I gràcies a tots vosaltres.

PEP FORNS (continuació)

D’una manera no premeditada, però cada vegada és més evident que no existeixen les casualitats, aquest començament del 2011, Vilafranca s’ha volgut afegir a la celebració del centenari del naixement de Màrius Torres organitzant fins a 4 actes absolutament complementaris sobre la figura d’un poeta d’obra escassa, però de gran valor literari. A finals de gener, el Centre de Recursos va oferir una xerrada adreçada als mestres que va anar a càrrec de Margarida Prats, una veritable experta en Màrius Torres. Avui hi ha aquest segon acte relacionat amb el poeta arran de la presentació del llibre de Paco Grande. El proper 1 de març hi haurà un tercer acte a la Biblioteca Torres i Bages. Una conferència d’Àngels Parés titulada “De metge que fa versos a poeta líric”. I, finalment, el concert de Xavier Ribalta i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, del 13 de març, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de Vilafranca. Un seguit d’activitats de luxe amb Màrius Torres com a fil conductor.

Si bé per escoltar Xavier Ribalta acompanyat de l’Orquestra de les Terres de Lleida haurem d’esperar encara unes setmanes, avui en Xavier ens en farà un tast amb la seva veu i la seva guitarra. Ribalta és un trobador nascut a Tàrrrega, que ara viu a Madrid, i que fa anys que està captivat per la poesia de Màrius Torres, un poeta a qui considera un àngel que es va aparèixer a la seva vida i que ja no l’ha deixat. L’any passat va poder fer realitat el seu somni d’homenatjar-lo amb la complicitat de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell. A més de sentir-lo cantar, en Xavier ens explicarà com va conèixer a Màrius Torres i què li ha semblat el llibre del Paco. Xavier, tot teu.

......

I ara és el torn d’un altre contertulià, el mestre vilafranquí Josep Maria Verge, que exerceix la seva professió a l’escola Fontrubia, al municipi de Font-rubí. A banda d’aquesta faceta com a docent, el Josep Maria té una vessant d’actor, en la qual destaca el paper de protagonista en la pel·lícula “Les hores baixes de Max Plana”, el film dirigit per Pep Puig. Però si avui és aquí el Josep Maria és sobretot perquè és un lector captivat per la poesia de Màrius Torres. A banda de conèixer la seva opinió sobre El sanatori de l’ànima, ens il·lustrarà sobre aspectes de la vida i l’obra de Màrius Torres. Josep Maria, tu tens la paraula.

......

Xavier Ribalta ens permet tornar a assaborir els versos del Màrius Torres. Per cert, sapigueu que aquí hi ha CDs disponibles del concert de Ribalta i l’Orquestra Simfònica de Lleida dedicat a Màrius Torres.

......

I finalment, ha arribat el moment d’escoltar a l’autor de El sanatori de l’ànima, Paco Grande, psicòleg, teòleg i un expert analista que segueix les teories de Carl Jung. Un psicòleg a qui li agrada desxifrar els somnis, un lector voraç que sap llegir entre línies i trobar perles que l’ajuden a quadrar les seves teories, la seva visió del món. La seva vessant teològica sempre l’ha predisposat a la recerca espiritual, amb la figura de Jesucrist com a referent, i el Mas Blanc n’ha estat sovint el seu propi laboratori, sovint agafat del braç d’altres buscadors com ell. Ara volem, però, que ens expliqui alguns dels secrets de El sanatori de l’ànima, la seva estrena literària. Paco, som tot orelles!

......

Vull acabar l’acte desvelant aquest joc que m’he permès presentant "El sanatori de l’ànima" en clau de tertúlia radiofònica. Avui hem volgut fer un petit i crec que merescut homenatge a La Tertúlia del Casino, un programa de Ràdio Vilafranca que va començar en aquest mateix espai ara fa 22 anys. Van ser tres anys (del 1989 al 1992) de tertúlia setmanal que les persones que ho vam viure de prop no oblidarem mai. Aquella va ser una tertúlia pionera, de quan encara no es feien tertúlies a les ràdios o se’n feien molt poques, i va tenir tocs d’originalitat, com el fet de fer la tertúlia després d’un bon àpat, a l’hora de la sobretaula, o de fer-la girar sempre a l’entorn d’un convidat. Amb la Carme Nadal d’amfitriona, i contertulians entrenyables com el Tiburón, el Fèlix Plantalech, el Toni Llovet, el Quico Milà, l’Anna Girona, el Jordi Biosca, el Josep Maria Estruch, el Jaume Urpí, l’Àngels Pinyol, l’Andreu Caralt o l’actual regidor de Cultura, el Raimon Gusi. Bodegues Miquel Torres n’era el patrocinador, juntament amb els tres espais que ens van acollir (el Casino, l’Anxaneta i l’Airolo), i van passar-hi un munt de convidats dels quals vam aprendre moltíssimes coses.

Tornant al present, deixeu-me agrair la presència de totes les persones que heu participat en la tertúlia d’avui, començant pel Paco Grande, i continuant per la resta de contertulians, la Montse Montané, el Josep Maria Verge i el Xavier Ribalta. Espero que us ho hagueu passat bé i us espero novament el proper divendres a La Tertúlia del Casino. I per acabar us deixo novament amb el Xavier, que per cloure aquesta presentació ha escollit un altre poema monumental de Màrius Torres, “La ciutat llunyana”.

Presentació "El sanatori de l'ànima" a Castellar del Vallès

El 25 de novembre del 2010, a Castellar i envoltat per amics de l’ànima, vaig fer la tercera presentació, amb una acollida molt bona. Van presentar el llibre, Pep Llop, antropòleg i consultor, i Fina Llauradó, escriptora.

Us penjo el text que va llegir la Fina:

FINA LLAURADÓ

Bona tarda a tothom, estic molt contenta d’estar aquí amb vosaltres per parlar d’ El Sanatori de l’ànima. I estic molt agraïda que l’autor, en Paco Grande, hagi confiat en mi per parlar avui del seu llibre. Vullagrair també al Manolo, a la Lluïsa i a la Jose del Sol i Lluna el fet que pensessin en mi a l’hora de proposar el meu nom al Paco.

Us parlaré des del punt de vista d’escriptora, de lectora, d’estudiant de filosofia i de terapeuta reiki. El llibre de Paco Grande té connexions amb diferents branques del saber, i jo he vist que tant pel que fa a la filosofia, com al món del reiki vist des d’una perspectiva acadèmica i no religiosa, El sanatori de l’ànima toca punts d’aquests dos sabers en els que també em moc. En Pep llop, primer i en Paco Grande després us parlaran del llibre, però des d’una altra perspectiva. Començaré dient: Sapere Aude! Això vol dir: gosa pensar! Sigues valent i pensa per tu mateix. Això és una frase del meu “enamorat” el filòsof Immanuel Kant. El cito aquí perquè el que ell va dir té molt a veure en el que explica aquest llibre: A l’inici de la KrV (Crítica de la Raó pura va dir) per poder pensar una cosa, aquesta cosa ens ha de venir donada. Ex.: jo, ara, no podria parlar del llibre si no m’haguessin donat el llibre per mirar-lo, fullejar-lo, llegir-lo…, i poder pensar-lo a partir de les impressions que m’hagués causat.

Aquest exemple em serveix per introduir-vos en el tema del llibre: hi ha una diferencia entre el que és el tema i el que és l’argument. L’argument explica una història, el tema diu de què va la història. El tema del llibre, és l’evolució personal d’un individu enfrontat a la seva part fosca: allò que sent dins, que en un principi no sap ni que ho sent i que se li manifesta, sense concepte, a través d’un atac d’angoixa. L’energia reiki treballa sobre aquesta part fosca, que no vol dir dolenta, no és sinònim de mal, sinó més aviat de cosa desconeguda.

Exemple de la pasta de full enfornada i procés d’alliberació de capes. Primer és una massa i després en podem destriar els fulls, per similitud serien moments de vida passada que es desprenen i ja no ens condicionen.

L’inici ja és revelador: “Vaig arribar al sanatori de l’ànima fugint dels ansiolítics i empès pel misteri”. “Mig any després en sortia guarit i alliberat per un poeta”. En aquestes dues frases hi ha resumit tot el quid, tot el què del llibre. Quin misteri l’empenyia? Com potser això que un poeta el guarís? Totes dues incognites es desvetllen a través de les pàgines del llibe.

El poeta de què parla el llibre és en Màrius Torres, no us amoïneu si us resulta una figura desconeguda perquè veritablement ha tingut poc ressò. Jo mateixa fa poc més de tres anys que conec la seva existència, que no vol dir la seva poesia, perquè no sóc lectora de poesia, tot i que a través de la lectura d’ El sanatori de l’ànima l’he entrada a valorar.

Ara una pinzellada sobre en Marius Torres: és un poeta lleidetà, fill d’una família benestant, nascut al 1910, que va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i que va morir el 1942 al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena a Sant Quirze de Safaja: hi va ingressar al 1935 quan tenia 25 anys i ja no en va sortir mai més, tret d’algún viatge que va fer a Barcelona i al Mas Blanc ( aquest és precisament l’espai on transcorre l’evolució interior del protagonista del llibre). Va ser en plena guerra Civil i durant la postguerra quan en Màrius Torres va escriure la seva poesia. Ell es va trobar, per una banda, davant les conseqüències desastroses de la guerra i de la postguerra, i, per l’altra, enmig del malestar de la pròpia malaltia i de la presencia constant de mort que planava tothora al seu voltant i damunt seu.

El temes de la seva poesia, pouada de la tradició simbolista (Verlaine, Baudelaire) i molt influïda per Riba (el gran traductor de l’Odissea al català, es una obra mestra i caldria llegir-la), aquests temes son: la solitud, l’amistat, l’amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món i la música (identificada amb la vida). Tots aquests temes apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal, que prenen tan la forma clàssica del sonet com una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tanka. (Això està tret de Lletra, espai virtual de literatura catalana de la UOC).

Si desconeixeu, com jo abans desconeixia, la poesia d’en Màrius Torres no passa res perquè les trobareu dins d’aquest llibre. La poesia del poeta lleidetà és el fil conductor de l’evolució interior del protagonista. El sanatori de l’ànima es pot llegir com una novel·la de prosa lleugera, ben escrita i de història agradable, i alhora el podem deixar a l’abast de la mà per començar a rellegir-lo i a valorar els diferents poemes i a fer l’exercici de meditació que proposa l’ermitana, la Maria, al protagonista, talment com si ens fes a nosaltres aquesta proposta.

Tots els que hem patit una crisi i que hem iniciat un procés d’evolució personal ens podrem sentir identificats amb algun dels estadis pels que travessa el protagonista. Aquesta identificació es la que fa que quedem enxarxats en la història que en Paco Grande ens explica.

El sanatori de l’ànima és una novel·la i no és només una novel·la; ens pot guiar com un llibre d’autoajuda sense ser un llibre d’autoajuda, però només si ja estem prou desperts per entendre el mestratge que proposa. més a més és un llibre ple de conceptes acadèmics de l’àmbit de la Psicologia, poc emprats fins ara de manera rigorosa en la Literatura. Un llibre diferent, però que pertany a aquest mateix gènere, si és que ja se’n pot dir així d’aquesta manera de fer literatura, seria França 1940 La cultura catalana a l’exili de la Marta Pessarrodona. Tot i que ací la Marta fa servir conceptes i la metodologia pròpia de la Història. Jo el qualificaria de llibre intel·ligent que el pot llegir qualsevol persona, però que més enllà de la història que ens explica hi ha un pòsit de coneixement que farà gaudir a tots aquells que tinguin una formació específica dins de l’àmbit de la Psicologia o de matèries que tinguin branques en contacte amb ella.

Per acabar, un fragment que em va cridar molt l’atenció tret d’una discussió que s’estableix entorn al fragment final d’ un poema dins d’un taller en el que es mediten i comenten poemes entre els participants:

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

Jo vull la pau -però no vull l’oblit.

Una de les preguntes que sorgeix és què volia dir el poeta amb això de Pare de la nit? Pare de la mar?, Pare del silenci? I per respondre a aquest darrer interrogant en Pep que es el personatge que fa de guia en aquest taller diu.

“Per a mi està parlant de l’abisme insondable, que és el fonament del món i que proposa aquest àmbit del silenci com a camí per retrobar-lo. No oblidem que per a en Màrius, com diu en alguna de les seves cartes, no podem trobar el més enllà altrament que més endins […]”.

Això lliga amb una cita de Kant al final de la segona Crítica la de la Raó pràctica que té a veure amb la manera de ser. Diu més o menys cada vegada que hi penso estic més i més admirat per dues coses que em semblen igual de immenses el cel estrellat per damunt meu i la llei moral que hi ha dins de mi.

El sanatori de l’ànima és un llibre que a cadascú li obrirà la porta a un univers diferent, segons la formació que tingui. A mi que sóc amant de la Filosofia de la Physis entesa com a força creadora de vida i alhora del mestratge kantià, m’agrada veure les connexions existents entre aquestes tendències filosòfiques, els poemes de Marius Torres, el que sé del reiki i la proposta que ens fa l’autor amb la història que ens explica. En aquest sentit dic sense posar-me vermella que El sanatori de l’ànima és un llibre intel·ligent perquè permet trobar les connexions que té amb el nostre món interior o amb la nostra sensibilitat (seguint a Kant), o amb el nostre inconscient (seguint a Freud), o amb l’energia de què tots participem i d’on surt la vida (seguint el que sé del reiki).

Aquest llibre assenyala un canvi de tendència, mostra un camí cap a una nova explicació del que és l’ésser humà, perquè contempla àmbits fins ara negats o relegats al camp de la religió o de la superstició i del què el saber filosòfic o científic encara no ha generat prou reflexió ni hipòtesi.

Us encoratjo a llegir el llibre així que pogueu, però ara a estar molt atents al que tan en Pep Llop com l’autor ens explicaran, per poder fer després moltes preguntes i encetar un debat que de ben segur serà interessant perquè parlarem d’aspectes profunds de l’ésser humà.

Acabo amb unes paraules d’un poeta grec Pindar, una cita que des que la vaig llegir quan era petita m’ha acompanyat sempre i em sembla que ara ja li’n he tret l’entrellat: què som i què no som, somni d’una ombra: l’home.

Presentació "El sanatori de l'ànima" a Montgat

El passat 30 de setembre del 2010, a Montgat, el meu poble, vaig tenir el plaer de fer la primera presentació amb molt d’èxit (més de 150 persones). Sota la batuta de l’amic Jaume Berenguer, i en un acte molt entrenyable envoltat de veïns, familiars i amics, hi van intervenir: Eulàlia París, professora de filologia catalana, Lourdes Oliveras, directora de l’escola Timó, Glòria Domínguez, diractora de la Biblioteca Tirant lo Blanc i Jaume Oliveras, periodista i escriptor.

L’acte va comptar amb la magnífica col·laboració del grup Brot de Poesia que ens va recitar alguns dels poemes de Màrius Torres que surten al llibre.

L’acte va concloure amb un asortit de coques casolanes elaborades per les mans amigues de moltes dones de Montgat.

Hi van col·laborar l’Ajuntament de Montgat, l’escola d’adults Timó, la Biblioteca Tirant lo Blanc, el grup Brot de Poesia i molt especialment l’Associació de Vetarans i Simpatitzants de la Unió Esportiva Montgat, que es va fer càrrec de l’organització de l’acte i de la venda de llibres.

Aquí teniu el text que vaig llegir amb força emoció:

FER MÚSICA A LA CRUÏLLA

La vida és un viatge cap a una cruïlla incerta i paradoxal. Som ésser humans en la mida que viatgem, que ens desplacem més enllà dels nostres límits habituals dintre dels quals portem una vida rutinària i normal. Ara bé, hi ha dos grans tipus de viatges: 

• Un és el viatge exterior, fora de la nostra terra, del nostre país, que ens porta a aventurar-nos en terres i cultures estranyes, que obra la nostra ment a la novetat i ens manté desperts i vius; però que  pot fer-nos fugir de nosaltres mateixos.

• L’altre és el viatge interior que ens retorna a la nostra pròpia essència, i que presenta també el seu perill: allunyar-nos del món i dels altres.

A vegades aquests dos grans viatges coincideixen, a voltes no. Entre ells hi ha una dialèctica subtil i misteriosa.

D’aquest misteri i d’aquesta subtilesa voldria parlar avui. L’ocasió me l’ofereix la presentació al poble que em va veure créixer, del meu llibre El Sanatori de l’ànima, la crònica del viatge d’un home a la descoberta de si mateix. En breus minuts i, com a clau de lectura, vull aproximar-vos al viatge interior i a una de les cruïlles personals que expliquen bona part del  meu llibre.

Tota obra artística neix en la cruïlla d’un conflicte, d’una tensió irresoluble que l’autor malda per resoldre sense arribar mai a aconseguir-ho del tot.

El mateix podríem dir de qualsevol vida humana en la mida en que hom n’ha volgut fer–ne una obra d’art, un projecte de sentit, la resposta única a la incògnita de la seva existència.

Imagino la vida com un viatge infinit cap aquesta cruïlla, un anar i venir d’ ella i vers ella sense descans, tot volent harmonitzar tensions oposades. Penso que si aprenem a viure a la cruïlla, al final trobem algunes respostes i acabem per intuir el sentit de la nostra existència.

Però normalment les persones no volem saber res d’aquest viatge incert i meravellós cap a nosaltres mateixos. Necessitem un sotrac que ens tregui del mode habitual i normal d’estar a la vida, que ens expulsi de la nostra zona de confort, del viure amb pilot automàtic. Necessitem una experiència que ens posi en viatge.

Aquesta experiència tremenda pot ser:

• L’estremiment que produeix la bellesa.

• La crisi personal.

• La trobada amb alguna persona significativa o especial.

• La topada amb la malaltia, l’absurd, la finitud…

El protagonista del meu llibre fa aquest viatge cap a una cruïlla inimaginable uns mesos abans. En la seva travessia hi trobareu una crisi, uns signes, unes persones i uns camins a recórrer.

Aquests camins són :  L’art, en concret, la poesia i la música.

                                El silenci.

                                Els somnis

                                El diàleg amb altres persones significatives.

En definitiva, quatre grans vies cap un mateix.

Ara bé, cada viatge interior és molt personal. Probablement existeixin tants viatges com a ésser humans, per això no tothom fa o ha de fer el mateix periple que el personatge de la meva novel·la, almenys en els detalls externs. Doncs:

• El problema o crisi és diferent per a cadascú de nosaltres, depenent de la nostra edat, de  l’itinerari anterior i del context social i polític.

• El camí és molt singular. El protagonista de la  meva novel·la ha de començar a recórrer aquests 4 camins molt potents, potser perquè, com a arquetip de l’home actual, necessita una dosi ben forta per desvetllar-se.

• El mestre o l’altre amb qui es  dialoga no és el mateix per cada persona, pot tenir el rostre d’un poeta, d’un savi, d’un amic, o fins i tot de l’ésser estimat.

• També el moment del viatge es força incert, doncs sol venir sempre per sorpresa.

Avui, aquí a Montgat, no vull parlar ni de les meves crisis, (que hi són, per descomptat) ni dels meus mestres  - els trobareu a l’endreça del llibre - sinó d’una de les meves cruïlles, la primera, i de la seva relació  amb els meus camins posteriors...penso que potser així us ajudo a comprendre millor el rerefons biogràfic del meu llibre i què hi té a veure Montgat.

Una cruïlla és un lloc privilegiat on s’hi arrepleguen diversos factors: els conflictes i les paradoxes d’una època  històrica, el moment personal d’un individu concret i la trobada amb algunes persones significatives. A la cruïlla es disparen processos que tenen a veure  amb el misteriós designi de la nostra existència, amb el sentit que, al capdavall, ens sosté i ens permet suportar el dolor, el desencís, el buit i d’altres emocions negatives que tot sovint experimentem.

Per als nostres avantpassats grecs la deesa de les cruïlles era Hécate, de la qual segons certa etimologia no confirmada derivaria el nom de Montgat. A les cruïlles els grecs hi alçaven un monument a aquesta deesa on anaven a fer ofrenes per a propiciar que aquesta divinitat associada als inferns i a les ombres de la mort, els protegís  en el seu transit per les situacions caòtiques o ombrívoles de la vida. Hécate era representada com una trívia, és a dir com posseint tres cares en direcció a tres camins; cada una de elles portava una torxa. Per això a Hécate també se la coneixia en alguns indrets com a “Fósfora”, portadora de llum. Iconogràficament estava associada, entre d’altres, al mussol, símbol  de  la saviesa i la filosofia.

Més enllà de la verosimilitut d’aquesta hipòtesi etimològica no deixa de ser significatiu per a mi la coincidència, doncs Montgat va ser la primera cruïlla de la meva vida, la que ja anunciava moltes de les coses que després s’esdevindrien i es poden intuir en el llibre que avui presentem.

Vaig arribar a Montgat per un atzar que és molt més que un atzar. Avui diria sincronicitat (no m’atreveixo a dir destí ). Si de cas un Misteri, la paraula que trobareu a la primera i darrera frase de la meva novel·la. Montgat va ser una terra d’acollida per la meva família, un lloc de gràcia i de salvació. Era un poble petit, sense importància, dividit en barriades molt diferents, fins i tot antagòniques, però precisament per això un lloc ideal per fer l’experiència de  la conciliació d’oposats.

A més de la cruïlla cultural a Montgat el meu esperit es veié encarat a dos ambients molt diferents que des de llavors cerquen una síntesi al meu interior. Aquests entorns eren: d’una banda el món del bàsquet on s’hi respirava un clima laic, fins i tot ateu i anticlerical, i on vaig contactar amb persones molt arrelades a lo quotidià, a lo concret. Era un espai on de tant en tant podia besllumar la força d’una soterrada però encara viva ideologia republicana; de l’altra un ambient molt diferent, farcit també de persones emblemàtiques i de pes: primer l’educació a l’escola Mireia amb el seu  ideari confessional i després l’entorn amigable dels pares claretians, de la parròquia i de l’esplai on vaig respirar un cristianisme obert i dialogant. Aquest segon era un àmbit on la meva personalitat en formació es va amarar dels millors valors de l’espiritualitat cristiana.        

Imagineu l’impacte que aquest contrast deixà en la ment d’un jove despert i buscador, un jove identificat inconscientment amb el cel de Castellà i l’esperit aventurer d’Extramadura, que sentia ressonar en la petja dels seus avantpassats la música callada de la mística d’un Sant Joan de la Creu o d’una Teresa d’Avila, i que, com a tot fill d’emigrants cercava el seu propi camí.

¿Quins eren els oposats a reconciliar en la meva cruïlla de Montgat? Ara ja els puc formular. Es tractava:

• Dues cultures i dues llengües, que a voltes es senten enemigues.

• El joc humà ( basquet )  i el joc diví.

• Déu i el Cèsar.

• El colom i la serp.

• El secular i el sagrat

• L’Esperit i la Matèria.

• L’ascètica castellana un xic dogmàtica i l’esperit  mediterrani dionisíac i plural.

Aquests oposats varen conduir la meva vida sense jo saber-ho. Em van portar prop de mestres inclusius, per exemple a sovintejar la persona i el pensament del recent desaparegut filòsof i teòleg Raimon Panikkar, a aprofundir en la psicologia d’una de les personalitats més atractives del segle passat el psiquiatre CG  Jung, i al capdavall a Màrius Torres – ell mateix republicà i espiritual - un home senzill i sensible que travessant la nit de l’existència descobria l’absolut com a Pare de la mar, de la nit, i del silenci. Aquest itinerari i aquestes trobades m’han conduit a una espiritualitat secular, a un tarannà que sense  negar el desig humà i les realitats quotidianes de la vida  al mateix temps cerca la plenitud i s’obra al Misteri.

En aquest noble intent m’hi reconec... amb fracassos, amb neguits, amb incerteses. Com diu una amiga meva no és fàcil  fer música amb aquesta orquestra interior tan variada.

El llibre que ara és presenta és un intent més de fer música a la cruïlla. No sé si reeixit del tot, el lector ho dirà.

Desitjo que la lectura d’aquest Sanatori de l’ànima ajudi a aquells que s’hi aventurin a  trobar el seu propi sanatori, a reconèixer la cruïlla on dolor i sanació es donen les mans, on nit i llum es reconcilien.

Pot ser un viatge feixuc i un tant incomprensible, ho reconec. I la lectura del meu llibre – de fet cap lectura de cap llibre- no ho  pot estalviar. En tot cas  només pot senyalar alguna pista.

Però us asseguro...bé, no ho asseguro jo, ho fa el propi Màrius Torres:  arriba un dia que, com el meu protagonista, malgrat sentir-nos petits i impotents, intuïm que la nostra vida  és una meravella. Una petita gran meravella del Misteri.

Deixeu-me, per acabar, llegir el final del poema “Mozart” d’en Màrius on aquesta veritat queda tan ben expressada:   

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

Però és música, viure!

MOLTES GRÀCIES

 

Benvinguda

Arrel de la publicació de “El sanatori de l’ànima, una teràpia poètica amb Màrius Torres”, molts amics i lectors m’han suggerit que un Blog fóra una eina bona per continuar el contacte. Si a aquesta demanda li sumem que per destins atzarosos – o potser no tant, qui sap? – des del mes de gener col·laboro a Ràdio Sabadell cada dimecres al matí, he cregut que per fi ha arribat el moment de sortir a la palestra virtual amb aquest espai que espero us agradi i ajudi a saber més del que vaig fent.

Hi aniré comentant totes les activitats lligades al llibre i als futurs llibres que espero els editors continuïn animant-se a publicar-me. També trobareu l’espai de l’aforisme – si Déu vol voldria que els meus aforismes sortissin en forma de llibre – on cada cert temps aniré publicant una reflexió diferent. Qui vulgui podrà escoltar els programes de ràdio, on setmana rere setmana, amb l’ajut de la periodista Aura Costa, vaig  deixatant alguns temes sobre el creixement personal i l’art de la individuació.

Com les diverses presentacions del Sanatori han estat molt enriquidores, aniré penjant també alguns dels textos dels diversos ponents. Crec que poden servir com a bones introduccions a una lectura calidoscòpica del mateix.

Si teniu a bé fer algun comentari serà ben rebut ...i a mida de la meva disponibilitat respost el més ràpid possible.