Les metàfores de les crisis de l'ànima

El diumenge en el marc de les trobades de l'Era del Mas Blanc vaig presentar una ponència sobre les metàfores de les crisis. Si voleu veure les transparències en power point cliqueu aquí:

http://www.scribd.com/full/72137810?access_key=key-t028mgzy9k3kmtjygqj

Ponència de l'amic carles Ventura sobre les crisis de l'ànima

El  mateix diumenge l'amic i també analista junguià Carles Ventura ens va oferir una ponència memorable sobre el sentit de les crisis personals. No he pogut estar-me de compartir-la amb vosaltres.

EL SENTIT DE LES CRISIS EN EL CREIXEMENT ESPIRITUAL 

Carles Ventura Pallarols

És difícil sinó impossible respondre amb una fórmula fàcil a la pregunta de si les crisis que patim a la vida tenen algun sentit. Té sentit la vida? Si la vida té sentit potser les crisis també el tindran. Però també existeix l’absurd, el no- sentit, i aquest també forma part de la vida. Qui no ha sentit la buidor, l’angoixa i la desesperança? El que no les ha sentit avui no sabrà de què estem parlant, li sonaran campanes, però la vivència interior restarà tancada.


Hi havia un home que cercava respostes i es va apropar respectuosament a un deixeble d’un gran mestre i li va preguntar: Quin és es el sentit de la vida humana? El deixeble va recordar les paraules del seu mestre, i ple de confiança, va respondre: “La vida humana no és sinó l’expressió de l’exuberància de Déu”. Més tard, el que cercava es va trobar amb el mestre en persona i li va preguntar: Quin és el sentit de la vida humana? I el mestre va respondre: No ho se.


Potser, des de la inabastable objectivitat absoluta del profund, la vida sempre té sentit, però la vivència subjectiva del nostre jo és també que el no sentit és real.


La vida manifestada comporta un moviment pendular entre els oposats, és allò que el filòsof Heràclit va anomenar l’enantiodromia, que vol dir que els oposats corren a trobar-se. No podem concebre, o més aviat no existiria, la llum sense la foscor, el dia sense la nit, l’alegria sense la tristor, l’inspiració sense l’espiració. La vida està basada en aquesta dinàmica que s’estableix entre el oposats. Cada moviment iniciat en un sentit comporta un moviment contrari a la nostra vida. Llavors, és que hem de restar quiets davant la vida? Si estem quiets, estem morts. Si estem vius ens hem de bellugar, sinó perquè carai hem vingut a aquest món. Tenim un cos del que hem de tenir cura, una vida anímica que ens demana atenció i una vida espiritual que rau en el fons de tot moviment vital.


Si cerquem la llum, la pau, la quietud interior, tard o d’hora, inevitablement ens trobarem amb la foscor, el conflicte i l’angoixa. Si això és així, sembla que no hi ha sortida possible que ens pugui donar una mica de seguretat. Al començar a escriure sobre el tema d’avui no era el meu propòsit un començament tan cru, però és que el tema no és una píndola fàcil d’empassar.


Cerquem seguretat, fugim tot el que podem de la incertesa, però aquest resta inamovible en el rerafons de la nostra consciència. Amb cada moviment que fem buscant seguretat iniciem un moviment en la vida que ens portarà, tard o d’hora, incertesa, inseguretat. Cerquem la seguretat en lo material, en el que tenim, en les relacions afectives, en les ideologies, en les nostres creences, en la religió, en l’espiritualitat. El problema no està en la cosa en si sinó en la nostra actitud davant d’allò. La nostra consciència fàcilment s’autoenganya, ens aferrem al que sigui, encara que sigui a un sentit transcendent de la vida o a un noble ideal, d’aquesta manera la vida autèntica ens relliscarà i passarà de llarg.


Llavors, com ho hem de fer? Si ens belluguem cap a la llum ens buscarà i trobarà la foscor. I tampoc no podem no bellugar-nos, perquè la vida és moviment. No tenim altre remei que seguir endavant i, a mesura que cerquem més llum, apareixerà a la nostra vida més foscor per ésser il•luminada, més foscor per ser portada a la consciència, més foscor per ser acceptada i integrada en la totalitat d’allò que som. Si ens resistim a aquesta tasca faríem com el “rellotge de sol” que apareix en el llibre del “Sanatori de l’ànima”. Només volem viure les hores serenes, les hores lluminoses però el poeta li recorda al rellotge que ignora les hores fosques, “l’instant de desesper que al fons del nostre cor és més llarg que la vida mateixa”. Així vivia el protagonista del llibre només patint èxits. Això recorda també aquella història tan coneguda en que Nasruddin anava buscant la clau que havia perdut. Un veí comença a ajudar-lo a buscar la clau i després d’una estona li pregunta: A on la vas perdre? A casa. I el veí tot sorprès li pregunta: I perquè la busques aquí. I Nasruddin li contesta: Perquè aquí hi ha més llum.


Què creieu que li passa a Nasruddin?


Nasruddin busca la clau de la vida a fora, en els llibres, en les persones que sembla que en saben més, en els que sembla que tenen més llum o més coneixements i allà no la trobarà mai. La clau està a la pròpia casa, en un mateix i la nostra casa està a les fosques. I precisament en les parts fosques de la nostra personalitat, en les zones no conscients és a on trobarem la clau.


També en un diàleg que manté el protagonista del “sanatori de l’ànima” amb la Maria aquesta li diu “se m’ha fet evident que la seva ferida era no adonar-se de cap ferida. I això, per a mi és el gran pecat del nostre temps”. Dit d’un altra manera, estem cecs. Estem adormits, mirem però no veiem, escoltem però no sentim, percebem però no reconeixem. Sabeu aquella història que diu: Hi havia un home que tenia una filla molt lletja i se la va donar en matrimoni a un cec, perquè cap altre home la hagués volgut. Més tard, un metge es va oferir a tornar-li la vista al cec i el pare de la noia es va oposar amb totes les seves forces, doncs tenia por que l’home es divorcies de la filla.


Què us suggereix aquesta història?
-Començar a veure té els seus riscos. Podem entrar en crisi. El nostres esquemes poden trontollar i per això preferim seguir igual.
-La dona lletja sempre ens acompanya i no la volem veure. És la nostra ombra, tot allò propi que preferim no veure però que, malgrat tot, és nostre.
-Però la història també podia acabar bé. Podríem apreciar les qualitats i el valor de la lletjor que forma part de nosaltres.


Seguim en el tema de la ceguesa. A l'Evangeli de Sant Joan 9,3 trobem el següent passatge: "Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares? Jesús respongué: "No van pecar ni ell ni els seus pares, és perquè es manifestin en ell les obres de Déu". Què us sembla que volen dir aquestes paraules, què està expressant això?
-Desmunta una concepció basada en una creença ben arrelada en que la vida funciona sobre el premi i el càstig.
-La malaltia pot ser una porta a una experiència interior.
-El sorgiment de l’autèntica fe pot transformar el nostre paisatge anímic.
-Però sobretot ens diu que la ampliació de la consciència sovint passa per camins dolorosos.


Hi un conte que d’entrada expressa la ferma intenció d’aprofundir la nostra veritat. Diu així:
No podia donar crèdit als meus ulls quan vaig veure el nom de la botiga: LA BOTIGA DE LA VERITAT" Així que allà venien veritat.
La correctíssima dependenta em va preguntar quina classe de veritat desitjava jo comprar: veritat parcial o veritat plena. Vaig respondre que, per descomptat, veritat plena. No volia fraus, ni apologies, ni racionalitzacions. El que desitjava era la meva veritat nua, clara i absoluta. La dependenta em va conduir a una altra secció de l'establiment en què es venia la veritat plena.
El venedor que treballava en aquella secció em va mirar compassivament i em va assenyalar l'etiqueta en la qual figurava el preu. -El preu és molt elevat senyor -em va dir. - ¿Quin és? - Li vaig preguntar jo, decidit a adquirir la veritat plena a qualsevol preu. -Si vostè se l'emporta -em va dir-, el preu consisteix a no tenir ja descans durant la resta de la seva vida-.
Vaig sortir de la botiga entristit. Havia pensat que podria adquirir la veritat plena a baix preu. Encara no estic preparat per a la Veritat. De tant en tant anhelo la pau i el descans. Encara necessito enganyar-me una mica a mi mateix amb les meves justificacions i les meves racionalitzacions. Segueixo buscant encara el refugi de les meves creences incontestables. "


“No tenir ja descans durant la resta de la seva vida”. Qui vol una mena de cosa així? Marius Torres ens recorda: “És difícil ser home. Cal treballar, treballar sempre”. Què creieu de tot això?
El que crec és que si podem suportar més veritat estem més apunt per a tenir crisis . I si no volem i, en canvi, “fer ànima”, aprofundir la mirada, forma part del nostre itinerari les crisis també ens trobaran.


I, per “fer ànima” , per suportar més veritat, per poder començar a veure, llavors, hem de ser valents, el nostre jo necessàriament s’haurà d’anar fent més fort, i més fort vol dir més flexible, més pacient, més honest i això només és pot assolir sabent estar en la incertesa, el dubte i totes les hores fosques que la vida ens porti. No estem parlant de qualsevol cosa, ni de res que vingui donat, sinó de un caminar que porta a sobre tot el pes de la vida sigui del color o la densitat que sigui. Tot això queda palès de forma rotunda en la vida de Marius Torres i ens ho recorda quan parla de la nit, de la fosca nit.


Imaginem que anem pel carrer i al girar una cantonada veiem una botiga que venen crisis, crisis fetes a mida, incloent també aquelles que fan trontollar els nostres fonaments i ens deixen fora de combat temps i temps. Sabeu que passaria? Doncs que probablement tots nosaltres miraríem d’accelerar el pas i passar corrents per davant de la porta, i sinó mirem ni l’aparador millor no sigui que alguna cosa ens cridi l’atenció i ens faci entrar a dins. Si tinguessin crisis d’oferta, crisis importants a bon preu tampoc les voldríem. Però si hem de ser justos, quan més gran és una crisi més gran ha de ser el seu preu, i qui podria pagar un preu tan elevat: Jo crec que només aquells que en tenen més. Més de què ?: Més per donar, més per créixer, és a dir, aquells que tenen més potencial anímic amb possibilitat de transformació. Aquest són els que estan cridats a tenir grans crisis.


Siguem sincers: ningú vol que vingui una crisi i menys la va a buscar. Ara, hem de saber que el que un vol potser sovint no és el que un necessita. I si un no sap el que necessita com es pot saber el que un vol? El que un vol, el que un desitja, generalment, té origen en el nostre jo conscient, el nostre jo quotidià. Aquest jo és en el centre de la nostra vida conscient. Però la nostra totalitat inclou necessàriament una realitat inconscient i hem de suposar que la nostra totalitat ha de tenir també un jo, el jo de la totalitat, i ha d’incloure la part conscient i la inconscient. Aquest altre jo, és el jo profund, el qual està en contacte amb la totalitat d’allò que som, és el centre del nostre ésser total. Aquest estar en contacte amb tot allò que hi ha en nosaltres li confereix una peculiaritat, és com el centre d’un cercle, està en la mateixa relació amb tots els punts de la circumferència, equidista igual. Aquest punt central és quantitativament nul i no ocupa cap espai i, en canvi, a partir d’ell es genera la totalitat de l’espai. Podríem dir que tot el que hi ha a dins del cercle, inclosa la mateixa circumferència, és una projecció en l’espai del mateix punt central, per dir-ho d’altra manera és l’origen i també, pot ser, el final. Algú va dir que Déu és un cercle, el centre del qual està a tot arreu i la seva circumferència enlloc (sense límits). A l’hinduisme es parla d’un Principi interior, és “l’Ordenador Intern”. Aquest punt de partida és inaccessible. No obstant, aquest Principi, està present al nostre cor. Diu René Guenon que l’ “Ordenador intern” regeix el conjunt de les facultats del ser per la seva activitat “no actuant” que és conseqüència immediata de la seva sola presència. Això recorda clarament el “Fer-No-Fent” del Tao.


Imaginem que un punt de la circumferència comença a allunyar-se més que els altres. El punt central exercirà una força proporcional contraria per guardar l’equilibri en el conjunt. El cercle i el punt central son una imatge que serveix al propòsit d’avui: el nostre jo conscient és com un punt que vol marxar a la seva conveniència, cercant el seu benefici personal i el jo profund li envia una força contraria per redreçar la seva dissonància amb la totalitat. Doncs, aquesta força contraria seria viscuda per el jo conscient com una crisi: el que un vol de vegades no és el que un necessita des del punt de vista de la totalitat del nostre ésser.


Quan el nostre jo petit està distret, despistat, anant per camins que cal redreçar, o estancat i amb un potencial no actualitzat aquí entra en acció allò més gran, allò més central en nosaltres, allò que podem anomenar jo profund o déu interior també anomenat a Orient l’atman i per Jung el sí-mateix. Llavors d’allò central venen coses de tot tipus pel nostre jo conscient. Esdeveniments que podríem qualificar de “dolents” o desastrosos per la nostra vida o “bons” i meravellosos. Tampoc estic dient que tot el que ens passa tingui aquest origen, però en tot cas, hem de contemplar com una possibilitat que certs esdeveniments provenen d’aquest centre interior. Això em recorda en el llibre del Sanatori de l’ànima quan aquella dona gran interpretant el simbolisme del tarot li diu al protagonista: “Vostè ha estat capgirat per una força amiga”.


Les crisis ja siguin físiques (malalties greus) o psíquiques, sovint tenen a veure amb aquest centre profund del nostre ésser i estan relacionades amb una possibilitat de maduració interior. Això no és una regla de tres, hem de fugir de determinismes i reduccionismes dels quals els pseudoespirituals són els més fàcils de fer. L’etimologia ens diu que crisi vol dir examen i jo relaciono particularment les crisis amb la crisàlide: el lloc de les transformacions. Quelcom terrestre que s’arrossega per terra (una eruga) i que s’alimenta tot el que pot durant un temps, té l’oportunitat de morir a una forma de vida i fent un procés d’interiorització trobar un altre tipus de vida en aquest món (una papallona), una existència més lliure, amb més perspectiva i, potser també, més delicada, fràgil i efímera, i dic això perquè ens costa de conservar. Ens adormim ràpidament. No sabem que en espera. Cerquem eternitat i no sabem que hi haurà. Hem de respectar el Misteri.
Són les crisis avatars de la vida sense sentit o porten en el seu sí una llavor amb possibilitat de germinar i donar pas a una nova vida? Podem dir que això és ben cert, però només com a possibilitat. Com respondrà la nostra consciència a la crisi. No ho sabem. Les crisis són proves, exàmens, potser oportunitats, però cal dir que això només són paraules que busquem per tranquil•litzar-nos. Quan arriba la crisi, qui sap si un està preparat! Si un estigués preparat no seria una crisis en el sentit autèntic de la paraula. La incertesa sempre és una acompanyant. Recordem el crit de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?” Si ja sabem com acabarà, quina capacitat real de transformació tindria? Poca o nul•la. Un no sap, i si la sensació és apocalíptica a on trobarem refugi?, quan la nostra vida queda potes en l’aire, quan la tempesta és de llamps i pedres de foc a on trobarem aixopluc? El cerquem i no el trobem. La nit fosca de l’ànima, el no-res, el sense sentit, la desesperança, l’absurd i el desert formen part de les autèntiques crisis. I aquesta foscor no volguda, però sí trobada, és ingredient necessari perquè la nostra ànima pugui morir a una forma de vida i renàixer a una altra més plena a on la llum i la foscor son germanes de camí. “Caminante no hay camino”: això és foscor. “Se hace camino al andar”: hem de caminar sense saber, això és incertesa. “Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”: El sentit pot aparèixer a posteriori. La certesa absoluta del sentit no es té mentre un està en la foscor, pot aparèixer en el transcurs del temps. Una intuïció desenvolupada i l’atenció als senyals, coincidències significatives o sincronicitats poden ser una guia en la foscor però certeses absolutes no n’hi ha. Jung, en l’esperança de “crear” sentit, va expressar: "La manca de sentit impedeix la plenitud de la vida i significa per això malaltia. El sentit fa moltes coses, potser totes, més suportables”. Cerquem i necessitem també el sentit, però aquest sentit està basat en l’acceptació de la incertesa. De fet Marius Torres parlant de l’esperança ens diu: “Jo et confesso que la meva (l’esperança) es sosté en el buit”.
Busquem la felicitat i la pau al mateix temps que intentem evitar el dolor i el patiment. I per què no tenim èxit en aquest propòsit per molt que ens entossudim? Per què anem donat tombs?


Que estranyes i distants, i al mateix temps, familiars i properes són aquelles paraules de Jesús a Mateu 10: "No us penseu que he vingut a portar pau a la terra. No he vingut a portar pau sinó espasa. Perquè he vingut a separar l'home del seu pare i la filla de la seva mare, la nora de la seva sogra, i els enemics de l'home seran els seus familiars ".
Què us suggereix aquesta cita aparentment tan contradictòria amb els nostres pressupostos sobre el cristianisme?
Més enllà del sentit usual que se li dona que el fet de seguir a Jesús portarà divisió entre els homes, la meva reflexió, tenint en compte la dinàmica de la psique, em suggereix:
-Que el conflicte és inherent al creixement espiritual, l’enantiodromia es manifesta com un moviment necessari a la vida.
-A on es pot projectar més com a mecanisme psicològic sinó un pare en un fill o a l’inrevés, o entre una mare i una filla i no diguem entre una nora la sogra?
-I l’espasa també és un símbol de la separació, de la discriminació d’allò que és nostre i el que no ho és. En tota situació hi ha una barreja d’objectivitat i subjectivitat. En el que anomenem la meva dona, el meu marit, el meu pare ... hi ha una barreja de la realitat objectiva exterior i una imatge arquetípica que és pròpia, quelcom interior que en últim terme no té a veure amb l'altre sinó amb mi.
El que un ha viscut en la relació amb l'altre té a veure molt amb un mateix. En l'anàlisi com en l'alquímia primer es separa ( solve) allò subjectiu (l'ànima, la psique) del cos (l'altre, la situació exterior ...) i s'opera amb l'ànima. En altres paraules, se separa el símbol (imatge arquetípica feta d’expectatives, necessitats, idees a priori...) de la manifestació concreta exterior. Un cop feta conscient la imatge interior i depurada de l'exterior es genera una comprensió del viscut des d'una altra perspectiva. Així, la psique conscient s'amplia reintegrant (coagula) el que era propi (la imatge arquetípica) i era viscut com extern. A partir d'aquí i com a conseqüència un es relaciona amb la realitat exterior d'una manera diferent transformant la conducta.
-Per què els enemics han de ser els nostres familiars? Quina expressió més natural per a la trobada dels oposats.


Tornant al tema del conflicte, la realitat òbvia és que a la vida es pateix, més o menys, però es pateix. I d’alguna manera el sofriment pot ser l’aliment que nodreix la nostra ànima. Jung va dir: “Sense sofriment no s’arriba a la consciència”. Això em recorda un comentari que surt al “Sanatori de l’ànima”: “Tots necessitem un tauró a les nostres vides”. El que sabem del cert és que el sofriment ens mobilitza, ens treu de l’estat de simplement anar fent, dia rere dia. Hi ha moments de tot, però bàsicament si no patim de alguna manera, generalment, ens movem poc d’on estem. A les èpoques en que tot va sobre rodes, poques coses ens qüestionem, i poc avancem internament. Podem estar bé, gaudir més o menys però al fons tot segueix igual. I encara que faci mal reconèixer-ho, acostuma a ser així. És quan entrem en crisi pel dolor físic, psicològic i moral que alguna cosa es mobilitza en nosaltres. Quan tot es posa cap per avall, és llavors quan ens replantegem el que vivim, com vivim, quin sentit té la nostra vida i el que ens passa en aquesta. Ens comença a fer mal l’ànima o el cos i ens comencem a qüestionar què fem o no fem, si som o no al nostre lloc a la vida, si tenim les actituds adequades o no. El nostre món trontolla de dalt a baix i iniciem una revisió més profunda. O no! i ens limitem a prendre pastilles, o tècniques, o filosofies o teosofies a manera d'ungüents externs buscant remei o un alleujament als nostres mals.


Les tensions i els conflictes són la matèria prima de la nostra maduració.
Per molt que ens pesi, res real es construeix en aquest món sense conflicte. L'oposició, el conflicte, forma part de la naturalesa intrínseca del que constitueix aquest món.


William James, un pioner de la psicologia de la religió fa més de 100 anys, deia el següent: "Aquell que pateix vol saber urgentment, es fa preguntes, medita activament buscant solucions, i en l'esforç desesperat d'arribar a establir relacions normals amb la matèria, freqüentment és portat a una solució religiosa satisfactòria ". Y també diu: “Que irrellevants i remots semblen els nostres optimismes refinats i els nostres consols intel•lectuals i morals en presència d’una tal desesperació!”


També és cert que el patiment excessiu, aclaparador, pot arribar a malmetre els fonaments de la personalitat en individus en que el jo és feble i està poc estructurat. Per això, el sofriment planteja una doble possibilitat: mobilitzar per créixer en consciència i ser un instrument per al procés de curació i la individuació o deteriorar la personalitat portant a la patologia i, en casos extrems, a la bogeria. Diu la dita popular: "Déu estreny però no ofega". Però, qui té la certesa d'això? Persones amb un jo fràgil s'han vist portades a la bogeria o a una precarietat psíquica que fa impossible la seva autonomia. Per tant, és fonamental anar construint un jo ferm.
Si hi ha un jo ferm, connectat en algun grau amb el jo profund i capaç de suportar el dolor, potser el patiment ens porti al límit, allà on els contraris xoquen dolorosament entre si, sense que hi hagi ruptura ni desintegració. D'altra banda, si lluitem contra el dolor i ens rebel•lem s'aguditza encara més. El patiment es multiplica quan ens resistim. El sofriment és directament proporcional al resistir-se. No podem evitar el dolor, però amb el mateix dolor podem patir més o menys, i això depèn de nosaltres. Si aprenem a suportar i ens rendim al que és, si obrim la nostra ànima prenent consciència i acceptem plenament des del cor, llavors potser anirem superant un cert estat d'inconsciència.


Aquesta acceptació plena des del cor, aquest rendir-se al que és, “l’autorendició, està en el nucli de l’experiència religiosa. Un exemple el trobem en Pascal que va expressar el següent: “Sols tu saps el que és convenient per a mi, ets el senyor sobirà, fes de mi segons la teva voluntat. Dóna’m o treu-me, però conforma la meva voluntat segons la teva. Sols sé una cosa, Senyor, que és bo seguir-te i dolent ofendre’t. A part d’això no sé el que és bo o dolent de cada cosa. No sé el que és millor per a mi, si la salut o la malaltia, la riquesa o la pobresa, o alguna altra cosa del món. Aquest discerniment va més enllà del poder dels homes o dels àngels, i està amagat entre els secrets de la teva Providència, que jo adoro, però que no intento penetrar”.


Tornant al llibre del “Sanatori de l’ànima” la història del protagonista a mi en suggereix que hi ha persones que estan mortes en vida i altres que viuen en la mort. A l’inici, el protagonista, en certa manera, està mort en vida. Per altra banda, podem afirmar que Màrius Torres és viu en la mort. Quan un està mort en vida, sovint cal acabar de morir en vida, és a dir, hem de tocar fons: CRISI. Malgrat nosaltres mateixos, al llarg de la nostra vida és convenient i necessari morir. I en la història del protagonista i també en la nostra pròpia, veiem com aquell que viu en la mort, el poeta, pot despertar la força necessària per morir en vida. I aquest morir en vida, que el poeta expressa de forma sublim i contundent quan diu: “Ara és temps de morir, que la vida es reforça”, (aquest morir en vida) és la capacitat de transformació que podem anomenar crisi.


Si entenem bé aquest morir en vida, entendrem el que és l’autorendició, el sacrifici d’allò que som o allò que creiem ser per donar pas a una nova i profunda vivència del ser. Diu Marius Torres: “I això és la mort –tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença”.


I arribant al punt final, fem una mirada a la mort més representativa de totes les morts: per què Déu envia el seu propi fill a ser torturat i sacrificat violentament a la creu? què ens va mostrar Jesucrist amb seu exemple, amb la seva vida? No va mostrar que si pateixes seràs recompensat o que pateixes perquè has pecat. El que va mostrar és que el sofriment és l’ocasió per una transfiguració. Algú va dir una vegada: "No demanis la dissolució o desaparició de les teves misèries, que és el que tots demanem, sinó demana la gràcia que et transfiguri a partir d’aquestes misèries". El veritablement important no és sortir o no sortir de les misèries sinó que a través de les circumstàncies pot haver una transfiguració. I una transfiguració vol dir que ja no ets més el que eres. No es tracta simplement tornar a estar sa sinó de ser més savi i complert travessant la malaltia.

Les crisis són l’ocasió perquè hi hagi una transfiguració d’alguna dimensió del nostre ésser. Al meu entendre aquest és el sentit últim de les crisis.

Taller: El sentit de les crisis personals i el creixement espiritual

Després d'unes setmanes d'inactivitat al blog, us penjo el primer taller dels tres que organitza l'Era del Mas Blanc entorn el desvetllament interior, els quals prendran com a fil conductor el meu llibre "El sanatori de l'ànima".
Aquests tres tallers es poden seguir conjuntament o de forma separada, i acabaran amb la ruta sobre el poeta Màrius Torres que es portarà a terme el 17 de juny del 2012.
Es tracta d’una activitat que proposa diversos exercicis i debats sobre el tema plantejat. El taller, d’un sol dia, apunta especialment a l’experiència concreta de cada participant amb l’objectiu d’aconseguir noves eines i coneixements respecte al camí interior.

El primer taller es realitzarà el pròxim 6 de novembre i girarà entorn el tema de les crisis personals i el creixement espiritual. Esteu tots convidats a participar-hi. Us hi esperem!

TEMA: El sentit de les crisis personals i el creixement espiritual.

DATA: 6 de novembre de 2011.

LLOC: Centre de Ioga l’Om de Vilafranca del Penedès (per arribar consultar www.iogalom.com)

PONENTS: Montserrat Montané (formació en biografia humana); Paco Grande (autor del llibre “El sanatori de l’ànima”) i Carles Ventura (psicòleg i analista junguià).

HORARIS: De 9h a 20h.

DINAR: s’inclou dintre de l’activitat i és a càrrec de l’organització.

PREU: El taller es finança mitjançant aportacions voluntàries.

INSCRIPCIONS: per c/e o telèfon, a través de la Montserrat Montané 93.890.06.33; montserratmontane@gmail.com. Places limitades.

Ràdio: l'èxit i el fracàs, el culte al cos, les crisis de parella i la felicitat

Us penjo quatre programes de ràdio que em quedaven per posar al blog. El de la felicitat fou l'últim programa de la temporada.
Estic content d'haver tingut el plaer de realitzar aquests programes a Ràdio Sabadell, i més tenint en compte que, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, Ràdio Sabadell és la primera freqüència de proximitat de Catalunya. El programa en el qual he col·laborat "A Bona Hora", dirigit per Aura Costa, té un total de 13.000 oients, 2.000 més respecte a la darrera temporada. Agraeixo doncs la oportunitat que se m'ha ofert.

L'èxit i el fracàs

El què per a uns és triomf, per a d'altres pot significar una terrible derrota
4 de maig del 2011 

Les crisis de parella

El triangle de l'amor: la passió, la intimitat i el compromís
15 de juny del 2011 

El culte al cos

Cura del cos o culte i obsessió pel cos?
22 de juny del 2011 

La felicitat

Què és ser feliç?
20 de juliol del 2011 

Ràdio: els canvis i la intuïció

Hola de nou,

Després d'uns dies de no fer-ho, us penjo el dos últims programes que han sortit a Ràdio Sabadell. Espero que els disfruteu.

Canvis

Estàs vivint la vida que voldries?
6 de juliol del 2011 

La intuïció

Ets més de cor o de cap?
13 de juliol del 2011 

Nou aforisme

"El humilde sabe que Dios escondió en el error la semilla de la virtud"

Ràdio: el significat del somnis i com superar la vergonya

Hola de nou,

Us deixo els dos últims programes que han sortit a Ràdio Sabadell. Espero que us siguin d'utilitat.

El significat dels somnis més habituals

Indicacions que desvetllen el significat d'alguns dels somnis més comuns
1 de juny del 2011 

Superar la vergonya implica un treball molt dur i torbador

Un excés de vergonya pot ser molt autolimitant i reduir les nostres possibilitats de ser feliços
8 de juny del 2011 

Itinerari pels paisatges de "El Sanatori de l'ànima" (fotos) 22 de maig de 2011

Aquí teniu algunes de les fotos d'un itinerari sentit on vam tenir ocasió de conèixer els llocs inspiradors de "El Sanatori de l'ànima".

A Can Riu, donant la benvinguda a l'itinerari.

L'Alfons Giol explicant el projecte de l'Era del Mas Blanc.

 Mas Blanc: En Josep Mª Verge llegeix sota la porxada.

Sota la porxada del Mas Blanc.

A l'ermita, on tenen lloc alguns dels diàlegs de la novel·la.

Escoltant la lectura davant el mateix paisatge que contempla el protagonista.

Certament va ser una escolta atenta!

Entrant a l'ermita.

Davant l'ermita de la Tere Vallvé, actual ermitana del Mas Blanc.

El riure no està renyit amb la profunditat.

En Martí Olivella explicant la contemplacció de la MAT (si en voleu saber més: http://novaculturaenergia.blogspot.com/)

Na Montserrat Vernet llegint el poema "Pelegrins".

La campana del Mas Blanc tocada per mans innocents.

Davant el poema del Rellotge de sol.

Al final de la visita al Mas: una dansa de reconciliació i pau.

A Puigdolena: habitació de Màrius Torres.

Saló de Puigdolena amb el piano que tocava en Màrius.

Ràdio: el diàleg i els somnis

Avui us faig arribar els 2 últims programes que he realitzat a Radio Sabadell:

Hi ha gent que conversa per guanyar, per demostrar que té la raó

El valor del diàleg
19 de maig del 2011 

Tenim una mena de mestre interior que ens parla i ensenya a través dels somnis

El valor dels somnis
25 de maig del 2011 

La part fosca

Tots tenim una part fosca i una de daurada

Reconèixer la part fosca de cadascú i gestionar-la
11 de maig del 2011 

En aquest programa m'aventuro a fer accessible el món de l'ombra a persones que mai han sentit parlar-ne. Espero haver-me'n sortit. Ja direu.

ITINERARI PELS PAISATGES DEL

SANATORI DE L’ÀNIMA

Una teràpia poètica amb Màrius Torres.

Seguint amb les activitats periòdiques, el col·lectiu Era del Mas Blanc convoca una trobada el dia 22 de Maig al matí per fer el recorregut dels paisatges exteriors del procés interior descrit al llibre “El sanatori de l’ànima” del nostre company Paco Grande. L’estructura de la trobada serà la següent:

10 matí  Trobada a Can Riu ( Centelles)  Primera lectura i reflexió conjunta.

                                               Poema  inicial i proposta.

11 matí  El Mas Blanc. Visita dels exteriors de la casa. ( l’interior és tancat ) i lectura d’alguns fragments de poemes i del llibre.

                                               Poemes Rellotge de sol  i El Present

                                               Lectura d’un dels diàlegs del llibre.

12 matí : Sanatori de Puigdolena. Visita de l’espai on Màrius Torres va residir 6 anys i on va escriure la majoria dels seus poemes.

                        Poema  Dolç àngel de la mort.

13 hores matí: Sant Quirze de Safaja. Pujada del poeta i visita al cementiri.

                   Lectura dels fragments del llibre que tenen com a escenari els llocs visitats.

14.30 Dinar conjunt a Puigdolena o Can Riu ( per determinar )

                                        Reflexions finals després de dinar.

El dinar és compartit. Es prega que cadascú porti alguna cosa i així entre tots farem un bon àpat. Des de l’organització ja ens cuidem de les begudes.

Es prega confirmació al correu montserratmontane@gmail.com

o al telèfon: 93 890 06 33 (Montserrat Montané)

Per arribar: Can Riu: Masia situada a la carretera de Centelles a Sant Feliu. Si veniu de Barcelona: sortir a la segona entrada de Centelles (sortida 46 de la C-17) i seguir la carretera fins trobar a uns 300 metres, a la dreta, l’entrada a Can Riu. (just abans de la carretera que porta al Puigsagordi i al càmping de Centelles).

Si veniu amb tren, des de l’estació de Centelles fins a Can Riu hi ha un quart d’hora a peu.

Telèfon de Can Riu: 93 881 08 42

Nou aforisme

"En el mundo interior, enemigo conocido es medio amigo"

Aquest aforisme és el darrer que he creat: ha sortit a partir d'un comentari que vaig fer en un grup on reflexionàvem sobre el fet que, molt sovint, conèixer les nostres dificultats, inèrcies, entrebancs habituals... és de gran ajuda per començar a superar-nos.

El sentit de l'humor

Com us vaig anunciar, us aniré penjant cada setmana el programa de ràdio que surt en antena tots els dimecres a les 10h a Ràdio Sabadell, 94.6 FM.

El sentit de l'humor

Tenir sentit de l'humor és molt més que saber riure
29 d'abril del 2011 

Aquest va ser un programa diferent. En ell hi vaig reflectir la reflexió que, des de fa alguns anys, he anat fent en els cursos d'intel·ligència emocional sobre la importància d'aprendre a riure'ns de nosaltres mateixos. També, per introspecció i analitzant somnis, he pogut constatar com el nostre interior té molt de sentit de l'humor: molts somnis solen presentar alguns aspectes nostres sota un lleu vel d'humor, o fins i tot, en forma de riallada. Així doncs, el Sentit de l'humor és un gran factor terapèutic... 

Als interessats, us recomano molt el llibre de P. L. Berger: "La rialla que salva", Ed. La Magrana. On, a més d'un repàs a les dimensions de la complicitat, hi trobareu un magnífic capítol sobre la dimensió teològica i espiritual del Sentit de l'humor: 3a Part, "Per a una Teologia de la comicitat".

Signatures diada Sant Jordi 2011

Aquesta diada de Sant Jordi he tingut el privilegi de signar exemplars de "El sanatori de l'ànima" a Barcelona. Comparteixo amb vosaltres alguns dels moments viscuts durant la tarda d'ahir 23 d'abril.

A la parada d'Alibri amb David Vann, autor de Sukkwan Island, llibre que us recomano.

Estrenant-me a Sant Jordi.

Estrenant-me a Sant Jordi.

Amb la Maite Alcon, amiga i analista junguiana, com jo.

A la parada de la distribuïdora "Nus de llibres".

No vaig signar tant com voldria...la veritat, sembla que per Sant Jordi només signes molt si ets molt conegut.

Amb na Lourdes Fusté, amiga de Montgat.

 

Amb els meus pares.

Presentació "El sanatori de l'ànima" a Barcelona

El passat 3 de març vaig fer la darrera de les presentacions a la llibreria Excellence. Em van acompanyar, Anna María Vidal, formadora i escriptora, Josep María Orduña, director de Recursos Humans, Carles Ventura, psicòleg analista junguià i Joan Salvador, escriptor.

Aquí teniu les aportacions del Carles i el Josep Mª:

CARLES VENTURA

Tinc el goig de presentar aquest llibre fruit del treball i la inspiració del meu col·lega en Paco Grande. Amb ell comparteixo no només una manera d’entendre la praxis en la psicoteràpia sinó també un sentiment profund pel misteri de l’existència.

La nostra vida, la vida de tothom, sura en un mar que no poden arribar a copsar en la seva veritable naturalesa. Com diu en Marius Torres: O Pare de la nit, del mar i del silenci! La nit, el mar i el silenci son símbols d’una profunditat insondable, inabastable. I aquest és un dels temes cabdals del “Sanatori de l’ànima”. Com apropar-nos al Misteri? Com anar des de la nostra vida trivial i quotidiana a la vida profunda arrelada a l’ànima?

Com es veu en el llibre, cada camí és únic i no hi ha receptes. Ho veiem en els diversos personatges de la història. Cadascun d’ells te la seva idiosincràsia i el seu ritme. A més, la trama del procés que viu el protagonista està teixida amb certs esdeveniments, que misteriosament compassats van dibuixant les notes d’una melodia, que suaument arriba al nostre enteniment. La trama està teixida per esdeveniments que anomenem sincronicitats. Aquests son enigmàtics senyals plens de sentit que creuen el nostre camí. Però sovint acostumem a estar distrets.

En aquests senyals sincronístics trobem la confluència significativa d’un factor interior (un somni, un estat d’ànim, un pensament..) amb un esdeveniment exterior, i ambdós, allò interior i allò exterior, coincideixen en el sentit, i quan això passa la nostra ànima trontolla plena d’admiració pel sentit de la vida.

Aquest llibre expressa de forma lúcida un itinerari: El procés del desvetllament interior. En tot el llibre es respira el fet experiencial de que som artífex i no som artífex d’aquest procés, depèn i no depèn de nosaltres.

Aquesta apertura a allò nou, el desconegut, a allò que fins i tot pot contradir la nostra lògica racional, no és gens fàcil perquè tendim a donar un alt valor psicològic a las idees que ens son familiars i ens donen seguretat.

Allò desconegut arriba al protagonista del llibre quan es troba de sobte amb el rostre de la mort i comença a palpar els límits amb que la nostra natura es veu confrontada: La nostra vida té data de caducitat. Veure de prop el rostre de la mort no deixa indiferent a ningú. Malgrat això, la inèrcia d’allò quotidià és tan gran que podem tornar a estar distrets. La polifacètica vida no autèntica ens atrapa i arrossega. En la crisi que pateix el protagonista, la mort és una imatge interior, alhora que un símptoma i un símbol. I és real perquè és efectiva, mobilitza. La vida autèntica però esmorteïda del protagonista, és convocada i va travessant les múltiples defenses del jo petit fins arrelar en una nova quotidianitat que contempla alhora la vida terrenal i la inabastable profunditat del Ser. I la força que convoca la vida autèntica és la mort. Vida i mort. No podem entendre l’una sense l’altra. No pot existir l’una sense l’altra.

Hi ha persones que estan mortes en vida i altres que viuen en la mort. A l’inici, el protagonista, en certa manera, està mort en vida. Per altra banda, podem afirmar que Màrius Torres és viu en la mort. Quan un està mort en vida, sovint cal acabar de morir en vida, és a dir, hem de tocar fons. Malgrat nosaltres mateixos, al llarg de la nostra vida és convenient i necessari morir. I en la història del protagonista i també en la nostra pròpia, veiem com aquell que viu en la mort, el poeta, pot despertar la força necessària per morir en vida. I aquest morir en vida, que el poeta expressa de forma sublim i contundent quan diu: “Ara és temps de morir, que la vida es reforça”, (aquest morir en vida) és la capacitat de transformació que es fa palesa en aquesta història novel·lada i alhora real que en Paco Grande ha volgut compartir amb nosaltres.

JOSEP Mª ORDUÑA

En Paco Grande és un Amic, un bon Amic, a qui li vull agrair que m’hagi convidat a estar aquí avui entre vosaltres. Un amic que ha estat doblement arriscat: per tenir el valor d’escriure un llibre, i per tenir el valor de convidar-me a fer aquesta part de la presentació. Arriscat i agosarat… com la vida mateixa!!

Us animo a la lectura d’aquest llibre (bé, prèvia adquisició) perquè en ell hi han les claus de la veritable sanació humana. És cert, en el món del treball la possibilitat d’emmalaltir és propera i certa. La fissura entre: el que som, i el que moltes vegades ens toca fer; les nostres expectatives, i les decepcions que ens porta el treball; la personal manera d’ésser, vers la cultura del lloc; els nostres valors vitals en rel·lació amb la supervivència exigible que a voltes qüestiona aquests valors; l’expressió oberta i sincera de nosaltres mateixos, vers el control, la vigilància i la supeditació del sistema establert, entre altres, provoca, si hom no sap gestionar-ho bé, que la nostra ànima, el nostre esperit i el nostre cos s’afebleixin i trontollin.

El llibre d’en Paco, aquest llibre, ens porta algunes receptes, algunes píndoles, que si les prenem amb cura, poden evitar-nos de caure en l’ensurt i atzucac de la malaltia. Quan el llegiu les anireu descobrint, i de ben segur de manera suau, però ben clarament definides. Jo, si hem permeteu, dins la meva “practicitat sintètica” n’he fet un resum.

Són 12 píndoles essencials que el llibre ens suggereix:

1. NO FER MAI UNA FEINA A CONTRACOR, i menys que et repel·leixi. Com a mínim sàpigues acceptar el que tens ara, i veure-li la part positiva (que sempre hi és).
2. TENIR UN PROPOSIT COHERENT AMB ELS VALORS PERSONALS: perseguir el somni, allò que ens il·lusioni, essent fidels a les necessitats profundes.
3. DEDICAR-NOS TEMPS PER FRUIR DE LA VIDA, i per pensar en nosaltres. Temps per “badar” i “no fer res”. Connexió amb la natura, com a font primigènia de saviesa.
4. ÈXIT I FRACÀS COM A CARES DE LA MATEIXA MONEDA. Els dos van de la mà, i no cal que et sentis un super-heroi per l’èxit tingut, i al poc, un desgraciat per el fracàs obtingut. Tu no ets ni una cosa ni l’altre, en el terme mig hi ha la veritat, i una gran font d’aprenentatge com el “rellotge de sol” del llibre.
5. OBRIR EL COR, MIRAR DINS, I DEIXAR-SE INTERPEL·LAR PER LA VIDA. Estar atent a tot el que pasa, a les nostres coincidències i a les grans causalitats que ens provoquen. Obrir-se al mon i a gent diversa. Fora la rutina!!
6. DIRIGEIX PERSONES, RELACIONA'T AMB ELLES, DE LA MATEIXA MANERA QUE/COM VOLDRIES HO FESSIN AMB TU. Amb el mateix respecte, cura, atenció i exigència que et donis a tu mateix.
7. OPTIMISME I POSITIVITAT. APRENDRE A ENRIURE-SE´N D’UN MATEIX!!! Saber prendre’s un xic a broma. No patir per res. Ocupar-se’n i no preocupar-se’n. Una mica nen... perquè no?
8. SENZILLESA I NATURALITAT EN ELS FETS QUOTIDIANS DEL TREBALL. El camí d’allò petit, senzill, fresc. Ni grans esquemes grandiloqüents, ni despeses innecessàries, ni malbaratar recursos (i encara menys si són dels altres).
9. ACCIÓ SERENA. Treball calmat i serè, amb agilitat i rapidesa de pensament, complementades per l’acció eficaç i resolutiva. Calma i acció combinades.
10. ACCEPTA I DEIXARÀ DE RESISTIR-SE. Si ens resistim, no fluïm, i això estimula la persistència d’allò mateix. Resistir es afrontar, posar energia en la defensa i es obrir escletxes per hom “perd”.
11. FER DE LA MÚSICA, LA DANSA, L’ART, LA POESIA, LA LECTURA... EL POU D’ON TREURE ENERGIA. Són eines per recollir connexió amb la Vida, i d'on extreure experiències i solucions a situacions del treball.
12. FER EL QUE SENTIS CAL... FINS EL DIA EN QUE JA NO CALGUI FER-HO!!! I a partir d’aquell punt saber renéixer, deslliurat d’allò que et pugues lligar, deslligat del personatge. No hi ha res mes efímer que la vida professional, i malgrat això l’hem de viure amb plenitud i fermesa, fins que ens calgui dir adéu, satisfets del que aquí haguem fet.

I si malgrat aquestes receptes que el llibre ens porta, encara hi ha un punt d’ansietat, recordar que...

SEMPRE A LA FOSCA, HI HA UNA COSA CLARA.... SEMPRE!!!

Aquest llibre!!!!

Presentació de "El sanatori de l'ànima" a Vilafranca

El passat divendres 18 de febrer del 2011 vaig tenir el goig de presentar el meu llibre a Vilafranca. Aquesta presentació es va portar a terme gràcies a la col·laboració de la llibreria L'Odissea i el Centre de Ioga L'Om, als quals agraeixo la seva dedicació. La presentació va tenir lloc a les 8h del vespre al Sam-Cafè de la rambla de Vilafranca, i hi van participar, Pep Forns, periodista, Josep Maria Verge, mestre, Montserrat Montané, terapeuta, i Xavier Ribalta, trobador.

A continuació us penjo el vídeo que en va realitzar la RTV Vilafranca:

Així mateix, i amb el permís dels ponents, penjo el discurs que van realitzar els amics i companys del projecte L'Era del Mas Blanc, Pep Forns i Montse Montané, als quals agraeixo sincerament la seva gran aportació.

PEP FORNS

Bona tarda, estimats oients de La Tertúlia del Casino, benvinguts novament a aquest espai radiofònic que fem cada divendres, sempre a aquesta mateixa hora, a l’antena de Ràdio Vilafranca, al 90.2 de la FM. Gràcies per ser fidels a la nostra cita setmanal, i gràcies molt especialment als que heu vingut fins al Sam Cafè, al Casino, un dels espais més càlids i estimulants de Vilafranca, per viure en directe aquest programa. Com sempre, des d’aquell febrer de 1989, ens acompanya la nostra amfitriona, la Carme Nadal, la mallorquina que ens ha cuinat l’excel·lent àpat que ens hem menjat abans de començar la tertúlia: unes llenties a la txeca que estaven per llepar-s’hi als dits. Gràcies Carme, ets un sol.

El nostre convidat d’avui és l’escriptor Paco Grande, autor d’un llibre singular, que no és ni novel·la, ni assaig, ni poesia, ni tampoc un llibre d’autoajuda, i a la vegada és tot això i encara molt més. Paco Grande viu a Centelles, a Osona, molt a prop del Mas Blanc, l’espai on es desenvolupa bona part de l’obra que avui us presentarem, El sanatori de l’ànima. Una teràpia poètica amb Marius Torres. Bona tarda, Paco, com estàs? Què tal l’excursió de Centelles a Vilafranca?

Et volem agraïm moltíssim que hagis vingut fins al Penedès i et puc assegurar que no hi faltarà el vi, que sé que t’agrada molt degustar-lo, i també hi haurà cava, i potser unes catànies o una coca de Vilafranca.

A més d’en Paco, ens acompanyen dos mestres vilafranquins, que faran d’amfitrions, la Montse Montané, ara convertida en una mestra de les teràpies de creixement personal. Hola Montse!

I en Josep Maria Verge, un mestre polifacètic i gran apassionat de la poesia de Màrius Torres. Hola Josep Maria!

Finalment, tenim entre nosaltres a un personatge ben singular, un català que viu a Madrid, un genuí representant de la Nova Cançó que ha fet realitat el seu somni de musicar i cantar els poemes de Màrius Torres. Gràcies Xavier Ribalta per acompanyar-nos aquesta tarda!

Abans d’entrar en matèria, deixeu-me agrair primer la col·laboració dels espònsors i patrocinadors del programa d’aquest divendres. En primer lloc, la Llibreria L’Odissea, que fidel a la seva vocació de donar a conèixer els millors llibres que s’escriuen, s’ha involucrat en l’organització d’aquesta tertúlia i ha muntat una paradeta on les persones que heu vingut a seguir el programa en directe hi podeu adquirir el llibre de Paco Grande, i també exemplars dels llibres de Màrius Torres, o estudis sobre l’obra d’aquest redescobert poeta català. Gràcies Quim pel vostre suport.

Un altre dels patrocinadors és el Centre de Ioga L’Om, que porten el Miquel i la Montse, que va ser pioner a Vilafranca i al Penedès en donar a conèixer la pràctica del ioga, i que fa uns mesos es va traslladar del carrer Comerç a la Girada i ha ampliat la seva oferta d’activitats amb seminaris i teràpies de creixement personal. Gràcies Montse.

També volem agrair el suport que ha donat a l’acte Pagès Editors, l’editorial lleidetana que ha fet possible que El sanatori de l’ànima arribés a les llibreries coincidint amb el centenari del naixement de Màrius Torres, poeta també lleidetà, de qui ha publicat altres llibres. Gràcies.

I, finalment, agrair les facilitats que hem trobat per part dels responsables del Casinó Unió Comercial a l’hora d’ubicar aquesta tertúlia al Sam Cafè. Gràcies, en primer lloc al Pere Anton Bolet, que en va ser l’instigador, i també al Miquel, el gerent, i al Jaume Llopart, el president de l’entitat, per haver-nos obert les portes de bat a bat. Moltes gràcies a la gent del Casino.

Per què hem volgut fer una presentació de El sanatori de l’ànima a Vilafranca, us preguntareu alguns de vosaltres? I aquesta qüestió té una resposta clara: per amistat. La Montse Montané i jo mateix som amics de Paco Grande, hem seguit de molt a prop la gestació d’aquest llibre, tant que fins i tot en som una mica protagonistes. Vam conèixer el Paco al Mas Blanc, una casa pairal perduda pels boscos de Sant Martí de Centelles, un espai d’espiritualitat magnífic des de fa molts anys. En aquest mas s’hi respira la poesia de Màrius Torres perquè el poeta hi anava sovint durant els darrers anys de la seva vida (recordem que va morir el 1942), quan estava ingressat al sanatori de tuberculosos de Puigdolena, situat a pocs quilòmetres del Mas Blanc. El Màrius hi anava també per amistat amb la propietària del mas, la Maria Planas, una de les seves millors amigues. Allà, en un extraordinari entorn natural, van dialogar i van anar aprofundint en els misteris de la vida i de la mort. I també va ser allà, on aquest metge-poeta va escriure alguns dels seus millors versos.

El Mas Blanc és el punt de partida del llibre que avui presentem. En Paco hi té una llarga relació que comença fa 35 anys aproximadament, quan va tenir l’oportunitat de viure-hi unes experiències de joventut que el van marcar com a persona. Allà va tastar-hi la vivència d’una comunitat mixta molt innovadora, de la que també en formava part Marcel Capellades, un penedesenc de Sant Pau d’Ordal. Després, en Paco se’n va allunyar durant un quart de segle, i aquests últims quatre anys ha tornat al Mas i, juntament amb vells i nous amics, hem intentat reviure i actualitzar el que anomenem l’esperit del Mas. Algunes de les coses que hem compartit durant aquests anys surten, directament o indirectament, a El sanatori de l’ànima.

Aquest no és un llibre gratuït. En Paco sap de què parla, en part perquè algunes de les coses que explica les ha experimentat en pròpia carn, i altres perquè li han estat confiades pels seus pacients a la consulta o perquè les ha observat en les trajectòries vitals del seus companys de viatge al grup del Mas, dels quals avui aquí n’hi ha una bona representació.

A les primeres ratlles del llibre en Paco ens descobreix ja la trama, ens roba el misteri, ens diu com s’acabarà la història, a la vegada que ens convida a seguir-lo, a refer els camins i les peripècies viscudes intensament al llarg de sis mesos per un pragmàtic home de negocis que entra en una profunda crisi que l’obliga a capbussar-se en el seu interior, a encarar-se amb les seves pors i els seus anhels, amb tot allò que dóna sentit a les nostres vides. Al Mas Blanc, envoltat d’una sèrie de personatges que li fan de mirall, de figures arquetípiques, la majoria d’elles femenines, com l’ermitana que li fa de guia, i sobretot gràcies a la companyia i al poder de la poesia, de la poesia en majúscules, l’autor ens atrapa permetent-nos seguir de prop el procés que viu aquest home fins aconseguir renéixer.

Feta aquesta introducció. M’aturo i dono la paraula als contertulians que aquesta tarda ens acompanyen al Casino. En primer lloc a la Montse Montané, una de les meves millors amigues, amb qui aquests darrers anys he fet uns viatges en cotxe impagables del Penedès al Mas Blanc. La Montse, com us deia abans és mestra, i ara vull afegir que és una dona sàvia. A més de ser un puntal del Centre d’Ioga L’Om, aquests darrers anys s’ha endinsat amb una curiositat infinita en l’antroposofia de Rudolf Steiner, s’ha format com a mestra Waldorf, ha aprofundit en les teories del Disseny Humà i s’ha convertit en una experta en biografia humana. Tot això, en aquests moments, ho comparteix amb generositat, mitjançant tallers i acompanyaments personal des del Centre de Ioga L’Om. La Montse, que quan només tenia 17 o 18 anys ja va quedar subjugada pel Mas Blanc, ens oferirà una anàlisi molt personal sobre el llibre del Paco, sobre aquest sanatori de l’ànima. Tu mateixa.

MONTSE MONTANÉ

Abans de parlar-vos del llibre, us voldria dir que aquesta és una presentació atípica. Normalment l’editor o el mateix autor convoquen una presentació per tal de promocionar el llibre. Però aquest vegada a sigut a l’inrevés. Hem demanat al Paco que vingués de la Plana de Vic a presentar el seu llibre al Penedès. I ho fem com el qui te entre les mans una cosa molt valuosa i te el desig profund de compartir-la. Així que aquesta presentació està pensada sobretot per a vosaltres, pels qui casualment avui ens acompanyeu (ja sabeu que no n’hi ha de casualitats....).

I dit això, la pregunta és : “què te aquest llibre que el fa valuós? On és la seva originalitat?”.

D’entrada es pot dir que és un llibre difícil d’etiquetar. Sembla una novel·la, però no ho és; tampoc és un assaig ni un llibre d’autoajuda (no ens dona indicacions per millorar la nostra vida). I, malgrat tot, és un llibre que fa bellugar coses en la part més profunda de les persones. Normalment se’ns donen receptes per millorar la nostra vida quotidiana, però és més difícil trobar en un llibre aquesta arrel profunda que toca El Sanatori de l’ànima. Per això sents tantes persones que et diuen: “jo ja vaig per la segona o la tercera lectura”.

Així que podríem dir que no és un llibre que ofereix receptes, sinó que és sanador pel sol fet de llegir-lo. Però encara aquesta etiqueta no em convenç del tot, perquè quan parlem de sanar pressuposa que alguna cosa estava malalta. A mi m’agrada més parlar d’un llibre desvetllador. Un llibre que ajuda a desvetllar alguna cosa que estava adormida dins nostre.

I clar, ara ve la pregunta: per què és un llibre desvetllador? Ens podríem allargar molt en la resposta, però jo us voldria dir al menys tres coses que, per mi, el fan mereixedor d’aquesta etiqueta.

La primera fa referència a la teràpia poètica. El protagonista és acompanyat a través de la poesia d’en Màrius Torres. Coneixem la musicoteràpia i altres arts que poden ser més o menys terapèutiques, però ens pot sobtar el concepte de teràpia poètica. En Arteràpia es parla que cada una de les arts incideix en un nivell determinat: una expressió artística pot ser terapèutica a nivell físic, una altra a nivell emocional, etc. Però quan arribem a la música ens estem acostant ja a un nivell molt més profund de l’ésser humà, i encara per damunt hi ha la poesia (quan parlem de poesia genuïna, es clar). Aquí ja incidim a nivell del Jo profund, que tant sovint volem amagar. L’autèntica poesia fa vibrar en nosaltres aquest ésser profund que mai emmalalteix, només el tenim ignorat i adormit. Per tant, més que de teràpia potser podríem parlar d’un desvetllament a traves de la poesia.

La segona raó és que en tota l’obra es va veient que les persones que fan aquest acompanyament ho fan d’una forma, podríem dir, femenina, des de la intuïció i l’empatia, però deixant que sigui el protagonista que vagi fent les descobertes, és a dir que es vagi desvetllant. Normalment estem acostumats a formes terapèutiques més actives, que ens diguin cap on cal tirar, més masculines. L’acompanyament del protagonista el fan tant homes com dones, però aquest art de deixar que les coses flueixin es una constant en tot el relat. De fet ha sigut sempre, també, el tarannà de l’acollida al Mas Blanc, el de debò.

I per últim, la tercera raó és més difícil d’explicar. Fa un segle Rudolf Steiner deia que quan un llegeix un llibre s’estableix una comunicació molt subtil amb l’autor, més enllà del contingut. Doncs be, en el Sanatori de l’ànima en primer lloc hi ha un afegit que és la comunicació amb la poesia de Màrius Torres. Però encara hi ha més. Resulta que quan en Paco escrivia el llibre (van ser 4 mesos de gestació) paral·lelament en el Mas Blanc un grup de persones, entre elles el Paco, estàvem en procés de redactar un projecte que tenia com un dels quatre eixos, precisament aquesta mena de sanatori interior. Aquest grup de persones a l’entorn del projecte li va servir també al Paco d’inspiració per a la majoria de personatges de l’obra. Podríem dir que aquest llibre no hauria estat possible sense la poesia d’en Marius Torres. Però a la vegada tampoc hauria sigut possible sense allò que varem anomenar l’Esperit del Mas Blanc, i que en Paco ha pogut transmetre en aquest llibre amb una profunditat extraordinària.

Gràcies, Paco. I gràcies a tots vosaltres.

PEP FORNS (continuació)

D’una manera no premeditada, però cada vegada és més evident que no existeixen les casualitats, aquest començament del 2011, Vilafranca s’ha volgut afegir a la celebració del centenari del naixement de Màrius Torres organitzant fins a 4 actes absolutament complementaris sobre la figura d’un poeta d’obra escassa, però de gran valor literari. A finals de gener, el Centre de Recursos va oferir una xerrada adreçada als mestres que va anar a càrrec de Margarida Prats, una veritable experta en Màrius Torres. Avui hi ha aquest segon acte relacionat amb el poeta arran de la presentació del llibre de Paco Grande. El proper 1 de març hi haurà un tercer acte a la Biblioteca Torres i Bages. Una conferència d’Àngels Parés titulada “De metge que fa versos a poeta líric”. I, finalment, el concert de Xavier Ribalta i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, del 13 de març, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de Vilafranca. Un seguit d’activitats de luxe amb Màrius Torres com a fil conductor.

Si bé per escoltar Xavier Ribalta acompanyat de l’Orquestra de les Terres de Lleida haurem d’esperar encara unes setmanes, avui en Xavier ens en farà un tast amb la seva veu i la seva guitarra. Ribalta és un trobador nascut a Tàrrrega, que ara viu a Madrid, i que fa anys que està captivat per la poesia de Màrius Torres, un poeta a qui considera un àngel que es va aparèixer a la seva vida i que ja no l’ha deixat. L’any passat va poder fer realitat el seu somni d’homenatjar-lo amb la complicitat de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell. A més de sentir-lo cantar, en Xavier ens explicarà com va conèixer a Màrius Torres i què li ha semblat el llibre del Paco. Xavier, tot teu.

......

I ara és el torn d’un altre contertulià, el mestre vilafranquí Josep Maria Verge, que exerceix la seva professió a l’escola Fontrubia, al municipi de Font-rubí. A banda d’aquesta faceta com a docent, el Josep Maria té una vessant d’actor, en la qual destaca el paper de protagonista en la pel·lícula “Les hores baixes de Max Plana”, el film dirigit per Pep Puig. Però si avui és aquí el Josep Maria és sobretot perquè és un lector captivat per la poesia de Màrius Torres. A banda de conèixer la seva opinió sobre El sanatori de l’ànima, ens il·lustrarà sobre aspectes de la vida i l’obra de Màrius Torres. Josep Maria, tu tens la paraula.

......

Xavier Ribalta ens permet tornar a assaborir els versos del Màrius Torres. Per cert, sapigueu que aquí hi ha CDs disponibles del concert de Ribalta i l’Orquestra Simfònica de Lleida dedicat a Màrius Torres.

......

I finalment, ha arribat el moment d’escoltar a l’autor de El sanatori de l’ànima, Paco Grande, psicòleg, teòleg i un expert analista que segueix les teories de Carl Jung. Un psicòleg a qui li agrada desxifrar els somnis, un lector voraç que sap llegir entre línies i trobar perles que l’ajuden a quadrar les seves teories, la seva visió del món. La seva vessant teològica sempre l’ha predisposat a la recerca espiritual, amb la figura de Jesucrist com a referent, i el Mas Blanc n’ha estat sovint el seu propi laboratori, sovint agafat del braç d’altres buscadors com ell. Ara volem, però, que ens expliqui alguns dels secrets de El sanatori de l’ànima, la seva estrena literària. Paco, som tot orelles!

......

Vull acabar l’acte desvelant aquest joc que m’he permès presentant "El sanatori de l’ànima" en clau de tertúlia radiofònica. Avui hem volgut fer un petit i crec que merescut homenatge a La Tertúlia del Casino, un programa de Ràdio Vilafranca que va començar en aquest mateix espai ara fa 22 anys. Van ser tres anys (del 1989 al 1992) de tertúlia setmanal que les persones que ho vam viure de prop no oblidarem mai. Aquella va ser una tertúlia pionera, de quan encara no es feien tertúlies a les ràdios o se’n feien molt poques, i va tenir tocs d’originalitat, com el fet de fer la tertúlia després d’un bon àpat, a l’hora de la sobretaula, o de fer-la girar sempre a l’entorn d’un convidat. Amb la Carme Nadal d’amfitriona, i contertulians entrenyables com el Tiburón, el Fèlix Plantalech, el Toni Llovet, el Quico Milà, l’Anna Girona, el Jordi Biosca, el Josep Maria Estruch, el Jaume Urpí, l’Àngels Pinyol, l’Andreu Caralt o l’actual regidor de Cultura, el Raimon Gusi. Bodegues Miquel Torres n’era el patrocinador, juntament amb els tres espais que ens van acollir (el Casino, l’Anxaneta i l’Airolo), i van passar-hi un munt de convidats dels quals vam aprendre moltíssimes coses.

Tornant al present, deixeu-me agrair la presència de totes les persones que heu participat en la tertúlia d’avui, començant pel Paco Grande, i continuant per la resta de contertulians, la Montse Montané, el Josep Maria Verge i el Xavier Ribalta. Espero que us ho hagueu passat bé i us espero novament el proper divendres a La Tertúlia del Casino. I per acabar us deixo novament amb el Xavier, que per cloure aquesta presentació ha escollit un altre poema monumental de Màrius Torres, “La ciutat llunyana”.

Presentació "El sanatori de l'ànima" a Castellar del Vallès

El 25 de novembre del 2010, a Castellar i envoltat per amics de l’ànima, vaig fer la tercera presentació, amb una acollida molt bona. Van presentar el llibre, Pep Llop, antropòleg i consultor, i Fina Llauradó, escriptora.

Us penjo el text que va llegir la Fina:

FINA LLAURADÓ

Bona tarda a tothom, estic molt contenta d’estar aquí amb vosaltres per parlar d’ El Sanatori de l’ànima. I estic molt agraïda que l’autor, en Paco Grande, hagi confiat en mi per parlar avui del seu llibre. Vullagrair també al Manolo, a la Lluïsa i a la Jose del Sol i Lluna el fet que pensessin en mi a l’hora de proposar el meu nom al Paco.

Us parlaré des del punt de vista d’escriptora, de lectora, d’estudiant de filosofia i de terapeuta reiki. El llibre de Paco Grande té connexions amb diferents branques del saber, i jo he vist que tant pel que fa a la filosofia, com al món del reiki vist des d’una perspectiva acadèmica i no religiosa, El sanatori de l’ànima toca punts d’aquests dos sabers en els que també em moc. En Pep llop, primer i en Paco Grande després us parlaran del llibre, però des d’una altra perspectiva. Començaré dient: Sapere Aude! Això vol dir: gosa pensar! Sigues valent i pensa per tu mateix. Això és una frase del meu “enamorat” el filòsof Immanuel Kant. El cito aquí perquè el que ell va dir té molt a veure en el que explica aquest llibre: A l’inici de la KrV (Crítica de la Raó pura va dir) per poder pensar una cosa, aquesta cosa ens ha de venir donada. Ex.: jo, ara, no podria parlar del llibre si no m’haguessin donat el llibre per mirar-lo, fullejar-lo, llegir-lo…, i poder pensar-lo a partir de les impressions que m’hagués causat.

Aquest exemple em serveix per introduir-vos en el tema del llibre: hi ha una diferencia entre el que és el tema i el que és l’argument. L’argument explica una història, el tema diu de què va la història. El tema del llibre, és l’evolució personal d’un individu enfrontat a la seva part fosca: allò que sent dins, que en un principi no sap ni que ho sent i que se li manifesta, sense concepte, a través d’un atac d’angoixa. L’energia reiki treballa sobre aquesta part fosca, que no vol dir dolenta, no és sinònim de mal, sinó més aviat de cosa desconeguda.

Exemple de la pasta de full enfornada i procés d’alliberació de capes. Primer és una massa i després en podem destriar els fulls, per similitud serien moments de vida passada que es desprenen i ja no ens condicionen.

L’inici ja és revelador: “Vaig arribar al sanatori de l’ànima fugint dels ansiolítics i empès pel misteri”. “Mig any després en sortia guarit i alliberat per un poeta”. En aquestes dues frases hi ha resumit tot el quid, tot el què del llibre. Quin misteri l’empenyia? Com potser això que un poeta el guarís? Totes dues incognites es desvetllen a través de les pàgines del llibe.

El poeta de què parla el llibre és en Màrius Torres, no us amoïneu si us resulta una figura desconeguda perquè veritablement ha tingut poc ressò. Jo mateixa fa poc més de tres anys que conec la seva existència, que no vol dir la seva poesia, perquè no sóc lectora de poesia, tot i que a través de la lectura d’ El sanatori de l’ànima l’he entrada a valorar.

Ara una pinzellada sobre en Marius Torres: és un poeta lleidetà, fill d’una família benestant, nascut al 1910, que va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i que va morir el 1942 al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena a Sant Quirze de Safaja: hi va ingressar al 1935 quan tenia 25 anys i ja no en va sortir mai més, tret d’algún viatge que va fer a Barcelona i al Mas Blanc ( aquest és precisament l’espai on transcorre l’evolució interior del protagonista del llibre). Va ser en plena guerra Civil i durant la postguerra quan en Màrius Torres va escriure la seva poesia. Ell es va trobar, per una banda, davant les conseqüències desastroses de la guerra i de la postguerra, i, per l’altra, enmig del malestar de la pròpia malaltia i de la presencia constant de mort que planava tothora al seu voltant i damunt seu.

El temes de la seva poesia, pouada de la tradició simbolista (Verlaine, Baudelaire) i molt influïda per Riba (el gran traductor de l’Odissea al català, es una obra mestra i caldria llegir-la), aquests temes son: la solitud, l’amistat, l’amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món i la música (identificada amb la vida). Tots aquests temes apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal, que prenen tan la forma clàssica del sonet com una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tanka. (Això està tret de Lletra, espai virtual de literatura catalana de la UOC).

Si desconeixeu, com jo abans desconeixia, la poesia d’en Màrius Torres no passa res perquè les trobareu dins d’aquest llibre. La poesia del poeta lleidetà és el fil conductor de l’evolució interior del protagonista. El sanatori de l’ànima es pot llegir com una novel·la de prosa lleugera, ben escrita i de història agradable, i alhora el podem deixar a l’abast de la mà per començar a rellegir-lo i a valorar els diferents poemes i a fer l’exercici de meditació que proposa l’ermitana, la Maria, al protagonista, talment com si ens fes a nosaltres aquesta proposta.

Tots els que hem patit una crisi i que hem iniciat un procés d’evolució personal ens podrem sentir identificats amb algun dels estadis pels que travessa el protagonista. Aquesta identificació es la que fa que quedem enxarxats en la història que en Paco Grande ens explica.

El sanatori de l’ànima és una novel·la i no és només una novel·la; ens pot guiar com un llibre d’autoajuda sense ser un llibre d’autoajuda, però només si ja estem prou desperts per entendre el mestratge que proposa. més a més és un llibre ple de conceptes acadèmics de l’àmbit de la Psicologia, poc emprats fins ara de manera rigorosa en la Literatura. Un llibre diferent, però que pertany a aquest mateix gènere, si és que ja se’n pot dir així d’aquesta manera de fer literatura, seria França 1940 La cultura catalana a l’exili de la Marta Pessarrodona. Tot i que ací la Marta fa servir conceptes i la metodologia pròpia de la Història. Jo el qualificaria de llibre intel·ligent que el pot llegir qualsevol persona, però que més enllà de la història que ens explica hi ha un pòsit de coneixement que farà gaudir a tots aquells que tinguin una formació específica dins de l’àmbit de la Psicologia o de matèries que tinguin branques en contacte amb ella.

Per acabar, un fragment que em va cridar molt l’atenció tret d’una discussió que s’estableix entorn al fragment final d’ un poema dins d’un taller en el que es mediten i comenten poemes entre els participants:

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

Jo vull la pau -però no vull l’oblit.

Una de les preguntes que sorgeix és què volia dir el poeta amb això de Pare de la nit? Pare de la mar?, Pare del silenci? I per respondre a aquest darrer interrogant en Pep que es el personatge que fa de guia en aquest taller diu.

“Per a mi està parlant de l’abisme insondable, que és el fonament del món i que proposa aquest àmbit del silenci com a camí per retrobar-lo. No oblidem que per a en Màrius, com diu en alguna de les seves cartes, no podem trobar el més enllà altrament que més endins […]”.

Això lliga amb una cita de Kant al final de la segona Crítica la de la Raó pràctica que té a veure amb la manera de ser. Diu més o menys cada vegada que hi penso estic més i més admirat per dues coses que em semblen igual de immenses el cel estrellat per damunt meu i la llei moral que hi ha dins de mi.

El sanatori de l’ànima és un llibre que a cadascú li obrirà la porta a un univers diferent, segons la formació que tingui. A mi que sóc amant de la Filosofia de la Physis entesa com a força creadora de vida i alhora del mestratge kantià, m’agrada veure les connexions existents entre aquestes tendències filosòfiques, els poemes de Marius Torres, el que sé del reiki i la proposta que ens fa l’autor amb la història que ens explica. En aquest sentit dic sense posar-me vermella que El sanatori de l’ànima és un llibre intel·ligent perquè permet trobar les connexions que té amb el nostre món interior o amb la nostra sensibilitat (seguint a Kant), o amb el nostre inconscient (seguint a Freud), o amb l’energia de què tots participem i d’on surt la vida (seguint el que sé del reiki).

Aquest llibre assenyala un canvi de tendència, mostra un camí cap a una nova explicació del que és l’ésser humà, perquè contempla àmbits fins ara negats o relegats al camp de la religió o de la superstició i del què el saber filosòfic o científic encara no ha generat prou reflexió ni hipòtesi.

Us encoratjo a llegir el llibre així que pogueu, però ara a estar molt atents al que tan en Pep Llop com l’autor ens explicaran, per poder fer després moltes preguntes i encetar un debat que de ben segur serà interessant perquè parlarem d’aspectes profunds de l’ésser humà.

Acabo amb unes paraules d’un poeta grec Pindar, una cita que des que la vaig llegir quan era petita m’ha acompanyat sempre i em sembla que ara ja li’n he tret l’entrellat: què som i què no som, somni d’una ombra: l’home.