El passat divendres 18 de febrer del 2011 vaig tenir el goig de presentar el meu llibre a Vilafranca. Aquesta presentació es va portar a terme gràcies a la col·laboració de la llibreria L'Odissea i el Centre de Ioga L'Om, als quals agraeixo la seva dedicació. La presentació va tenir lloc a les 8h del vespre al Sam-Cafè de la rambla de Vilafranca, i hi van participar, Pep Forns, periodista, Josep Maria Verge, mestre, Montserrat Montané, terapeuta, i Xavier Ribalta, trobador.
A continuació us penjo el vídeo que en va realitzar la RTV Vilafranca:
Així mateix, i amb el permís dels ponents, penjo el discurs que van realitzar els amics i companys del projecte L'Era del Mas Blanc, Pep Forns i Montse Montané, als quals agraeixo sincerament la seva gran aportació.
PEP FORNS
Bona tarda, estimats oients de La Tertúlia del Casino, benvinguts novament a aquest espai radiofònic que fem cada divendres, sempre a aquesta mateixa hora, a l’antena de Ràdio Vilafranca, al 90.2 de la FM. Gràcies per ser fidels a la nostra cita setmanal, i gràcies molt especialment als que heu vingut fins al Sam Cafè, al Casino, un dels espais més càlids i estimulants de Vilafranca, per viure en directe aquest programa. Com sempre, des d’aquell febrer de 1989, ens acompanya la nostra amfitriona, la Carme Nadal, la mallorquina que ens ha cuinat l’excel·lent àpat que ens hem menjat abans de començar la tertúlia: unes llenties a la txeca que estaven per llepar-s’hi als dits. Gràcies Carme, ets un sol.
El nostre convidat d’avui és l’escriptor Paco Grande, autor d’un llibre singular, que no és ni novel·la, ni assaig, ni poesia, ni tampoc un llibre d’autoajuda, i a la vegada és tot això i encara molt més. Paco Grande viu a Centelles, a Osona, molt a prop del Mas Blanc, l’espai on es desenvolupa bona part de l’obra que avui us presentarem, El sanatori de l’ànima. Una teràpia poètica amb Marius Torres. Bona tarda, Paco, com estàs? Què tal l’excursió de Centelles a Vilafranca?
Et volem agraïm moltíssim que hagis vingut fins al Penedès i et puc assegurar que no hi faltarà el vi, que sé que t’agrada molt degustar-lo, i també hi haurà cava, i potser unes catànies o una coca de Vilafranca.
A més d’en Paco, ens acompanyen dos mestres vilafranquins, que faran d’amfitrions, la Montse Montané, ara convertida en una mestra de les teràpies de creixement personal. Hola Montse!
I en Josep Maria Verge, un mestre polifacètic i gran apassionat de la poesia de Màrius Torres. Hola Josep Maria!
Finalment, tenim entre nosaltres a un personatge ben singular, un català que viu a Madrid, un genuí representant de la Nova Cançó que ha fet realitat el seu somni de musicar i cantar els poemes de Màrius Torres. Gràcies Xavier Ribalta per acompanyar-nos aquesta tarda!
Abans d’entrar en matèria, deixeu-me agrair primer la col·laboració dels espònsors i patrocinadors del programa d’aquest divendres. En primer lloc, la Llibreria L’Odissea, que fidel a la seva vocació de donar a conèixer els millors llibres que s’escriuen, s’ha involucrat en l’organització d’aquesta tertúlia i ha muntat una paradeta on les persones que heu vingut a seguir el programa en directe hi podeu adquirir el llibre de Paco Grande, i també exemplars dels llibres de Màrius Torres, o estudis sobre l’obra d’aquest redescobert poeta català. Gràcies Quim pel vostre suport.
Un altre dels patrocinadors és el Centre de Ioga L’Om, que porten el Miquel i la Montse, que va ser pioner a Vilafranca i al Penedès en donar a conèixer la pràctica del ioga, i que fa uns mesos es va traslladar del carrer Comerç a la Girada i ha ampliat la seva oferta d’activitats amb seminaris i teràpies de creixement personal. Gràcies Montse.
També volem agrair el suport que ha donat a l’acte Pagès Editors, l’editorial lleidetana que ha fet possible que El sanatori de l’ànima arribés a les llibreries coincidint amb el centenari del naixement de Màrius Torres, poeta també lleidetà, de qui ha publicat altres llibres. Gràcies.
I, finalment, agrair les facilitats que hem trobat per part dels responsables del Casinó Unió Comercial a l’hora d’ubicar aquesta tertúlia al Sam Cafè. Gràcies, en primer lloc al Pere Anton Bolet, que en va ser l’instigador, i també al Miquel, el gerent, i al Jaume Llopart, el president de l’entitat, per haver-nos obert les portes de bat a bat. Moltes gràcies a la gent del Casino.
Per què hem volgut fer una presentació de El sanatori de l’ànima a Vilafranca, us preguntareu alguns de vosaltres? I aquesta qüestió té una resposta clara: per amistat. La Montse Montané i jo mateix som amics de Paco Grande, hem seguit de molt a prop la gestació d’aquest llibre, tant que fins i tot en som una mica protagonistes. Vam conèixer el Paco al Mas Blanc, una casa pairal perduda pels boscos de Sant Martí de Centelles, un espai d’espiritualitat magnífic des de fa molts anys. En aquest mas s’hi respira la poesia de Màrius Torres perquè el poeta hi anava sovint durant els darrers anys de la seva vida (recordem que va morir el 1942), quan estava ingressat al sanatori de tuberculosos de Puigdolena, situat a pocs quilòmetres del Mas Blanc. El Màrius hi anava també per amistat amb la propietària del mas, la Maria Planas, una de les seves millors amigues. Allà, en un extraordinari entorn natural, van dialogar i van anar aprofundint en els misteris de la vida i de la mort. I també va ser allà, on aquest metge-poeta va escriure alguns dels seus millors versos.
El Mas Blanc és el punt de partida del llibre que avui presentem. En Paco hi té una llarga relació que comença fa 35 anys aproximadament, quan va tenir l’oportunitat de viure-hi unes experiències de joventut que el van marcar com a persona. Allà va tastar-hi la vivència d’una comunitat mixta molt innovadora, de la que també en formava part Marcel Capellades, un penedesenc de Sant Pau d’Ordal. Després, en Paco se’n va allunyar durant un quart de segle, i aquests últims quatre anys ha tornat al Mas i, juntament amb vells i nous amics, hem intentat reviure i actualitzar el que anomenem l’esperit del Mas. Algunes de les coses que hem compartit durant aquests anys surten, directament o indirectament, a El sanatori de l’ànima.
Aquest no és un llibre gratuït. En Paco sap de què parla, en part perquè algunes de les coses que explica les ha experimentat en pròpia carn, i altres perquè li han estat confiades pels seus pacients a la consulta o perquè les ha observat en les trajectòries vitals del seus companys de viatge al grup del Mas, dels quals avui aquí n’hi ha una bona representació.
A les primeres ratlles del llibre en Paco ens descobreix ja la trama, ens roba el misteri, ens diu com s’acabarà la història, a la vegada que ens convida a seguir-lo, a refer els camins i les peripècies viscudes intensament al llarg de sis mesos per un pragmàtic home de negocis que entra en una profunda crisi que l’obliga a capbussar-se en el seu interior, a encarar-se amb les seves pors i els seus anhels, amb tot allò que dóna sentit a les nostres vides. Al Mas Blanc, envoltat d’una sèrie de personatges que li fan de mirall, de figures arquetípiques, la majoria d’elles femenines, com l’ermitana que li fa de guia, i sobretot gràcies a la companyia i al poder de la poesia, de la poesia en majúscules, l’autor ens atrapa permetent-nos seguir de prop el procés que viu aquest home fins aconseguir renéixer.
Feta aquesta introducció. M’aturo i dono la paraula als contertulians que aquesta tarda ens acompanyen al Casino. En primer lloc a la Montse Montané, una de les meves millors amigues, amb qui aquests darrers anys he fet uns viatges en cotxe impagables del Penedès al Mas Blanc. La Montse, com us deia abans és mestra, i ara vull afegir que és una dona sàvia. A més de ser un puntal del Centre d’Ioga L’Om, aquests darrers anys s’ha endinsat amb una curiositat infinita en l’antroposofia de Rudolf Steiner, s’ha format com a mestra Waldorf, ha aprofundit en les teories del Disseny Humà i s’ha convertit en una experta en biografia humana. Tot això, en aquests moments, ho comparteix amb generositat, mitjançant tallers i acompanyaments personal des del Centre de Ioga L’Om. La Montse, que quan només tenia 17 o 18 anys ja va quedar subjugada pel Mas Blanc, ens oferirà una anàlisi molt personal sobre el llibre del Paco, sobre aquest sanatori de l’ànima. Tu mateixa.
MONTSE MONTANÉ
Abans de parlar-vos del llibre, us voldria dir que aquesta és una presentació atípica. Normalment l’editor o el mateix autor convoquen una presentació per tal de promocionar el llibre. Però aquest vegada a sigut a l’inrevés. Hem demanat al Paco que vingués de la Plana de Vic a presentar el seu llibre al Penedès. I ho fem com el qui te entre les mans una cosa molt valuosa i te el desig profund de compartir-la. Així que aquesta presentació està pensada sobretot per a vosaltres, pels qui casualment avui ens acompanyeu (ja sabeu que no n’hi ha de casualitats....).
I dit això, la pregunta és : “què te aquest llibre que el fa valuós? On és la seva originalitat?”.
D’entrada es pot dir que és un llibre difícil d’etiquetar. Sembla una novel·la, però no ho és; tampoc és un assaig ni un llibre d’autoajuda (no ens dona indicacions per millorar la nostra vida). I, malgrat tot, és un llibre que fa bellugar coses en la part més profunda de les persones. Normalment se’ns donen receptes per millorar la nostra vida quotidiana, però és més difícil trobar en un llibre aquesta arrel profunda que toca El Sanatori de l’ànima. Per això sents tantes persones que et diuen: “jo ja vaig per la segona o la tercera lectura”.
Així que podríem dir que no és un llibre que ofereix receptes, sinó que és sanador pel sol fet de llegir-lo. Però encara aquesta etiqueta no em convenç del tot, perquè quan parlem de sanar pressuposa que alguna cosa estava malalta. A mi m’agrada més parlar d’un llibre desvetllador. Un llibre que ajuda a desvetllar alguna cosa que estava adormida dins nostre.
I clar, ara ve la pregunta: per què és un llibre desvetllador? Ens podríem allargar molt en la resposta, però jo us voldria dir al menys tres coses que, per mi, el fan mereixedor d’aquesta etiqueta.
La primera fa referència a la teràpia poètica. El protagonista és acompanyat a través de la poesia d’en Màrius Torres. Coneixem la musicoteràpia i altres arts que poden ser més o menys terapèutiques, però ens pot sobtar el concepte de teràpia poètica. En Arteràpia es parla que cada una de les arts incideix en un nivell determinat: una expressió artística pot ser terapèutica a nivell físic, una altra a nivell emocional, etc. Però quan arribem a la música ens estem acostant ja a un nivell molt més profund de l’ésser humà, i encara per damunt hi ha la poesia (quan parlem de poesia genuïna, es clar). Aquí ja incidim a nivell del Jo profund, que tant sovint volem amagar. L’autèntica poesia fa vibrar en nosaltres aquest ésser profund que mai emmalalteix, només el tenim ignorat i adormit. Per tant, més que de teràpia potser podríem parlar d’un desvetllament a traves de la poesia.
La segona raó és que en tota l’obra es va veient que les persones que fan aquest acompanyament ho fan d’una forma, podríem dir, femenina, des de la intuïció i l’empatia, però deixant que sigui el protagonista que vagi fent les descobertes, és a dir que es vagi desvetllant. Normalment estem acostumats a formes terapèutiques més actives, que ens diguin cap on cal tirar, més masculines. L’acompanyament del protagonista el fan tant homes com dones, però aquest art de deixar que les coses flueixin es una constant en tot el relat. De fet ha sigut sempre, també, el tarannà de l’acollida al Mas Blanc, el de debò.
I per últim, la tercera raó és més difícil d’explicar. Fa un segle Rudolf Steiner deia que quan un llegeix un llibre s’estableix una comunicació molt subtil amb l’autor, més enllà del contingut. Doncs be, en el Sanatori de l’ànima en primer lloc hi ha un afegit que és la comunicació amb la poesia de Màrius Torres. Però encara hi ha més. Resulta que quan en Paco escrivia el llibre (van ser 4 mesos de gestació) paral·lelament en el Mas Blanc un grup de persones, entre elles el Paco, estàvem en procés de redactar un projecte que tenia com un dels quatre eixos, precisament aquesta mena de sanatori interior. Aquest grup de persones a l’entorn del projecte li va servir també al Paco d’inspiració per a la majoria de personatges de l’obra. Podríem dir que aquest llibre no hauria estat possible sense la poesia d’en Marius Torres. Però a la vegada tampoc hauria sigut possible sense allò que varem anomenar l’Esperit del Mas Blanc, i que en Paco ha pogut transmetre en aquest llibre amb una profunditat extraordinària.
Gràcies, Paco. I gràcies a tots vosaltres.
PEP FORNS (continuació)
D’una manera no premeditada, però cada vegada és més evident que no existeixen les casualitats, aquest començament del 2011, Vilafranca s’ha volgut afegir a la celebració del centenari del naixement de Màrius Torres organitzant fins a 4 actes absolutament complementaris sobre la figura d’un poeta d’obra escassa, però de gran valor literari. A finals de gener, el Centre de Recursos va oferir una xerrada adreçada als mestres que va anar a càrrec de Margarida Prats, una veritable experta en Màrius Torres. Avui hi ha aquest segon acte relacionat amb el poeta arran de la presentació del llibre de Paco Grande. El proper 1 de març hi haurà un tercer acte a la Biblioteca Torres i Bages. Una conferència d’Àngels Parés titulada “De metge que fa versos a poeta líric”. I, finalment, el concert de Xavier Ribalta i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, del 13 de març, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de Vilafranca. Un seguit d’activitats de luxe amb Màrius Torres com a fil conductor.
Si bé per escoltar Xavier Ribalta acompanyat de l’Orquestra de les Terres de Lleida haurem d’esperar encara unes setmanes, avui en Xavier ens en farà un tast amb la seva veu i la seva guitarra. Ribalta és un trobador nascut a Tàrrrega, que ara viu a Madrid, i que fa anys que està captivat per la poesia de Màrius Torres, un poeta a qui considera un àngel que es va aparèixer a la seva vida i que ja no l’ha deixat. L’any passat va poder fer realitat el seu somni d’homenatjar-lo amb la complicitat de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell. A més de sentir-lo cantar, en Xavier ens explicarà com va conèixer a Màrius Torres i què li ha semblat el llibre del Paco. Xavier, tot teu.
......
I ara és el torn d’un altre contertulià, el mestre vilafranquí Josep Maria Verge, que exerceix la seva professió a l’escola Fontrubia, al municipi de Font-rubí. A banda d’aquesta faceta com a docent, el Josep Maria té una vessant d’actor, en la qual destaca el paper de protagonista en la pel·lícula “Les hores baixes de Max Plana”, el film dirigit per Pep Puig. Però si avui és aquí el Josep Maria és sobretot perquè és un lector captivat per la poesia de Màrius Torres. A banda de conèixer la seva opinió sobre El sanatori de l’ànima, ens il·lustrarà sobre aspectes de la vida i l’obra de Màrius Torres. Josep Maria, tu tens la paraula.
......
Xavier Ribalta ens permet tornar a assaborir els versos del Màrius Torres. Per cert, sapigueu que aquí hi ha CDs disponibles del concert de Ribalta i l’Orquestra Simfònica de Lleida dedicat a Màrius Torres.
......
I finalment, ha arribat el moment d’escoltar a l’autor de El sanatori de l’ànima, Paco Grande, psicòleg, teòleg i un expert analista que segueix les teories de Carl Jung. Un psicòleg a qui li agrada desxifrar els somnis, un lector voraç que sap llegir entre línies i trobar perles que l’ajuden a quadrar les seves teories, la seva visió del món. La seva vessant teològica sempre l’ha predisposat a la recerca espiritual, amb la figura de Jesucrist com a referent, i el Mas Blanc n’ha estat sovint el seu propi laboratori, sovint agafat del braç d’altres buscadors com ell. Ara volem, però, que ens expliqui alguns dels secrets de El sanatori de l’ànima, la seva estrena literària. Paco, som tot orelles!
......
Vull acabar l’acte desvelant aquest joc que m’he permès presentant "El sanatori de l’ànima" en clau de tertúlia radiofònica. Avui hem volgut fer un petit i crec que merescut homenatge a La Tertúlia del Casino, un programa de Ràdio Vilafranca que va començar en aquest mateix espai ara fa 22 anys. Van ser tres anys (del 1989 al 1992) de tertúlia setmanal que les persones que ho vam viure de prop no oblidarem mai. Aquella va ser una tertúlia pionera, de quan encara no es feien tertúlies a les ràdios o se’n feien molt poques, i va tenir tocs d’originalitat, com el fet de fer la tertúlia després d’un bon àpat, a l’hora de la sobretaula, o de fer-la girar sempre a l’entorn d’un convidat. Amb la Carme Nadal d’amfitriona, i contertulians entrenyables com el Tiburón, el Fèlix Plantalech, el Toni Llovet, el Quico Milà, l’Anna Girona, el Jordi Biosca, el Josep Maria Estruch, el Jaume Urpí, l’Àngels Pinyol, l’Andreu Caralt o l’actual regidor de Cultura, el Raimon Gusi. Bodegues Miquel Torres n’era el patrocinador, juntament amb els tres espais que ens van acollir (el Casino, l’Anxaneta i l’Airolo), i van passar-hi un munt de convidats dels quals vam aprendre moltíssimes coses.
Tornant al present, deixeu-me agrair la presència de totes les persones que heu participat en la tertúlia d’avui, començant pel Paco Grande, i continuant per la resta de contertulians, la Montse Montané, el Josep Maria Verge i el Xavier Ribalta. Espero que us ho hagueu passat bé i us espero novament el proper divendres a La Tertúlia del Casino. I per acabar us deixo novament amb el Xavier, que per cloure aquesta presentació ha escollit un altre poema monumental de Màrius Torres, “La ciutat llunyana”.
