PRESENTACIÓ DE L'AMIC CARLES DALMAU DE L'ACTE SOBRE EL SANATORI DE L'ÀNIMA A LA UNIVERSITAT PERE TARRÉS

 

Bona tarda a  tothom.

Després de la que crec que podem convenir  que  és la  “festa major de primavera de la  cultura  catalana”, en la que  vam poder felicitar-nos,  regirar  llibres de tota  mena i  finalment  triar i regalar el  mes adient a la persona estimada us agraeixo  de tot cor que hàgiu  fet  espai  en la vostra  agenda per venir  fins  aquesta  universitat  per espai d’ una horeta  llarga.  Us  demano  que us  ho prengueu com si  els que hem col·laborat en  l’organització  us regaléssim  una  rosa  de  San Jordi

Si,   una  rosa vermella  en senyal i com a símbol d’estimació, apreciï  i per  l’amistat  que  ens tenim  uns  i altres.  I  perquè  entre nosaltres  hi ha  algun vincle   relacionat a la cultura  al  pensament  o a l’espiritualitat, com ja  es  deia  a la convocatòria  que  us vàrem enviar.

Entre nosaltres  veig  persones  amb  les que  mantinc  algun tipus de  vinculació personal:  familiar, amical i   professional  ja sigui de l’àmbit de l’advocacia, de la Mediació o del Counseling i el creixement  personal o  be  de  l’Ajuntament de Sant Boi  i del  ForumSD de Síndics i defensors, del  (PUGG) programa  universitari de la gent  gran, ex-alumnes   o de l’Uned  i de l’Uned-Sénior, també amics  de causes  culturals de l’Òmnium  C o de  SOM Fundació   i de l’escola on fins fa un any  vam anar  fills i pares. Uns, el fills  en qualitat d’operaris  actius,  quina  matèria  gris  i ànima calia  transformar i valoritzar i altres, els  pares  en qualitat de proveïdors de la logística  i  col·laboradors  necessaris per la important  tasca  educativa i transformadora de les  persones.

D’un temps  ençà,  penso que    els  llibres  tenen l’estrany  poder de  seleccionar  als lectors. No som nosaltres  els que escollim  quin llibre llegir i quan  llegir-lo sinó que, misteriosament,  “sincrònicament”  que  dirien els jungnians,  són els llibres  els que ens  escullen com a lectors.

El pensament que acabo d’expressar  pot  semblar  estrany però  quan una  vegada i  una altra, un te la sensació que   els llibres, o  el seu autor  en escriure’l ho feia  pensant  en un mateix,  quan   sembla que  els  arguments, la  trama, el  discurs  i les  digressions dels assajos  s’ajusten  al que un viu, sent,  pensa  o creu que  necessita  en aquell  precís  moment de la seva  vida, i  quan aquesta  sensació  i  aquest  pensament  són  recurrents,  no es extravagant  concloure  que de  casualitats segurament n’hi  ha –diguem-ho  així- però el que és  segur és que hi  causes. Moltes més  causes que les que habitualment percebem.

Els  efectes, – el llibre  escollit suposadament de forma  atzarosa o com expressió externa d’un acte de la voluntat,  son  fruit  d’unes causes.  I les  causes deriven d’unes  altres  causes i així  successivament: Causa causae est causa causati  ( La causa de la causa es  causa  del  causat) diu la màxima llatina.

Aquesta  idea  sobre les causes profundes i –normalment- ocultes que  operen  en el   quotidià procés d’elecció d’un llibre,  o en tantes  i tantes  situacions  normals i quotidianes,    és  el  que  també em  succeí  en relació  al llibre sobre  el que  aquest vespre  tindrem el  plaer de   conèixer  i  compartir.   En llegir-lo, en saber  d’ell, vaig  sentir i després  vaig pensar  que  se m’ajustava  com un guà a la  ma.  Era  el que necessitava  en aquell  moment de la  meva  vida...  i  conèixer  al “poeta” la situació vital  en que  escrigué algunes  poesies i  esbrinar  les interpretacions  i meditar-les  en el  silenci ambiental  propiciat...  va ser  un... com dir-ho ... un  descobriment ... 

Després, he  retornat  al llibre uns  quantes vegades... he  llegit  quelcom de  Marius Torres,  de  Joan Sales  i  del  mestre  C G  Jung...  i tot va  ajustant-se, tot va relligant ...

El  Llibre; com comentava en la  breu ressenya  que  vaig  publicar  a les  xarxes, el libre    es titula  EL SANATORI DE L’ÀNIMA,  Una teràpia poètica amb Màrius Torres  i va  esser  editat  per   Pagès editors  el 2010. Avui podrem conèixer-lo  de  primera  ma, de  qui  el va  concebre, escriure i  el  que  millor  pot   introduir-nos  en els  continguts  del  mateix i interpretar-nos  en allò suggerit, en allò que no està escrit.

Així  doncs, disposem-nos   a  treballar l’ànima de la  mà del poeta i del seu  intèrpret, que  com un afinador d’instruments musicals sap retornar-l’s-hi  l’ús adequat, el so propi  i la menystinguda i implícita capacitat  harmònica en el conjunt o sistema. Els que  ens dediquem professionalment a  “parlar i dialogar  amb persones”, sabem com d’important   són els mots i  les paraules,  i la  poesia n’és un exponent  màxim. Així doncs  abans de   presentar-vos  a  en Paco  Grande...   he  demanat a  tres  amics  que   en recitin  tres poesies del  Màrius Torres, son poesies  escrites  al Sanatori de l’Ànima, a l’antic  Sanatori de  Tuberculosos  del Puig d’Olena, les tres  son del  1937...

 Barcelona, 24 d’abril de 2013

Debat sobre "El sanatori de l'ànima"

El proper dia 24 torno a fer un acte sobre El sanatori... serà en el marc de la Universitat per a la gent gran de la Pere Tarrés. Hi esteu convidats.


Programa Universitari per a Gent Gran – PUGG

Debat sobre el llibre “El Sanatori de l'Ànima” amb l'autor Paco Grande


Dia: 24 d'abril
Lloc: Aula Magna. Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (CL Santaló, 37 - 08021 - Barcelona)
Horari: 19:30 - 21:00

Ordre del dia:

19:30h. Inici. Acolliment i recepció de les persones que assisteixin a l'acte i convidats.
19:40h. Inici. Presentacions:

1er.- Dr. Xavier Lorente i Guerrero. Presentació de l'Acte i el marc on es realitza (Programa Universitari per a Gent Gran, Facultat, Setmana Cultural,...

2on.- Sr. Carles Dalmau. Síndic de Sant Boi de Llobregat. Presentació de l'autor, del llibre i moderador de l'acte.

19:55h. Dissertació de Paco Grande

L'acte finalitza amb un període de debat, consultes, intervencions del públic i copa de cava.

21:00h. Finalització de l'acte.

Les metàfores de les crisis de l'ànima

El diumenge en el marc de les trobades de l'Era del Mas Blanc vaig presentar una ponència sobre les metàfores de les crisis. Si voleu veure les transparències en power point cliqueu aquí:

http://www.scribd.com/full/72137810?access_key=key-t028mgzy9k3kmtjygqj

Ponència de l'amic carles Ventura sobre les crisis de l'ànima

El  mateix diumenge l'amic i també analista junguià Carles Ventura ens va oferir una ponència memorable sobre el sentit de les crisis personals. No he pogut estar-me de compartir-la amb vosaltres.

EL SENTIT DE LES CRISIS EN EL CREIXEMENT ESPIRITUAL 

Carles Ventura Pallarols

És difícil sinó impossible respondre amb una fórmula fàcil a la pregunta de si les crisis que patim a la vida tenen algun sentit. Té sentit la vida? Si la vida té sentit potser les crisis també el tindran. Però també existeix l’absurd, el no- sentit, i aquest també forma part de la vida. Qui no ha sentit la buidor, l’angoixa i la desesperança? El que no les ha sentit avui no sabrà de què estem parlant, li sonaran campanes, però la vivència interior restarà tancada.


Hi havia un home que cercava respostes i es va apropar respectuosament a un deixeble d’un gran mestre i li va preguntar: Quin és es el sentit de la vida humana? El deixeble va recordar les paraules del seu mestre, i ple de confiança, va respondre: “La vida humana no és sinó l’expressió de l’exuberància de Déu”. Més tard, el que cercava es va trobar amb el mestre en persona i li va preguntar: Quin és el sentit de la vida humana? I el mestre va respondre: No ho se.


Potser, des de la inabastable objectivitat absoluta del profund, la vida sempre té sentit, però la vivència subjectiva del nostre jo és també que el no sentit és real.


La vida manifestada comporta un moviment pendular entre els oposats, és allò que el filòsof Heràclit va anomenar l’enantiodromia, que vol dir que els oposats corren a trobar-se. No podem concebre, o més aviat no existiria, la llum sense la foscor, el dia sense la nit, l’alegria sense la tristor, l’inspiració sense l’espiració. La vida està basada en aquesta dinàmica que s’estableix entre el oposats. Cada moviment iniciat en un sentit comporta un moviment contrari a la nostra vida. Llavors, és que hem de restar quiets davant la vida? Si estem quiets, estem morts. Si estem vius ens hem de bellugar, sinó perquè carai hem vingut a aquest món. Tenim un cos del que hem de tenir cura, una vida anímica que ens demana atenció i una vida espiritual que rau en el fons de tot moviment vital.


Si cerquem la llum, la pau, la quietud interior, tard o d’hora, inevitablement ens trobarem amb la foscor, el conflicte i l’angoixa. Si això és així, sembla que no hi ha sortida possible que ens pugui donar una mica de seguretat. Al començar a escriure sobre el tema d’avui no era el meu propòsit un començament tan cru, però és que el tema no és una píndola fàcil d’empassar.


Cerquem seguretat, fugim tot el que podem de la incertesa, però aquest resta inamovible en el rerafons de la nostra consciència. Amb cada moviment que fem buscant seguretat iniciem un moviment en la vida que ens portarà, tard o d’hora, incertesa, inseguretat. Cerquem la seguretat en lo material, en el que tenim, en les relacions afectives, en les ideologies, en les nostres creences, en la religió, en l’espiritualitat. El problema no està en la cosa en si sinó en la nostra actitud davant d’allò. La nostra consciència fàcilment s’autoenganya, ens aferrem al que sigui, encara que sigui a un sentit transcendent de la vida o a un noble ideal, d’aquesta manera la vida autèntica ens relliscarà i passarà de llarg.


Llavors, com ho hem de fer? Si ens belluguem cap a la llum ens buscarà i trobarà la foscor. I tampoc no podem no bellugar-nos, perquè la vida és moviment. No tenim altre remei que seguir endavant i, a mesura que cerquem més llum, apareixerà a la nostra vida més foscor per ésser il•luminada, més foscor per ser portada a la consciència, més foscor per ser acceptada i integrada en la totalitat d’allò que som. Si ens resistim a aquesta tasca faríem com el “rellotge de sol” que apareix en el llibre del “Sanatori de l’ànima”. Només volem viure les hores serenes, les hores lluminoses però el poeta li recorda al rellotge que ignora les hores fosques, “l’instant de desesper que al fons del nostre cor és més llarg que la vida mateixa”. Així vivia el protagonista del llibre només patint èxits. Això recorda també aquella història tan coneguda en que Nasruddin anava buscant la clau que havia perdut. Un veí comença a ajudar-lo a buscar la clau i després d’una estona li pregunta: A on la vas perdre? A casa. I el veí tot sorprès li pregunta: I perquè la busques aquí. I Nasruddin li contesta: Perquè aquí hi ha més llum.


Què creieu que li passa a Nasruddin?


Nasruddin busca la clau de la vida a fora, en els llibres, en les persones que sembla que en saben més, en els que sembla que tenen més llum o més coneixements i allà no la trobarà mai. La clau està a la pròpia casa, en un mateix i la nostra casa està a les fosques. I precisament en les parts fosques de la nostra personalitat, en les zones no conscients és a on trobarem la clau.


També en un diàleg que manté el protagonista del “sanatori de l’ànima” amb la Maria aquesta li diu “se m’ha fet evident que la seva ferida era no adonar-se de cap ferida. I això, per a mi és el gran pecat del nostre temps”. Dit d’un altra manera, estem cecs. Estem adormits, mirem però no veiem, escoltem però no sentim, percebem però no reconeixem. Sabeu aquella història que diu: Hi havia un home que tenia una filla molt lletja i se la va donar en matrimoni a un cec, perquè cap altre home la hagués volgut. Més tard, un metge es va oferir a tornar-li la vista al cec i el pare de la noia es va oposar amb totes les seves forces, doncs tenia por que l’home es divorcies de la filla.


Què us suggereix aquesta història?
-Començar a veure té els seus riscos. Podem entrar en crisi. El nostres esquemes poden trontollar i per això preferim seguir igual.
-La dona lletja sempre ens acompanya i no la volem veure. És la nostra ombra, tot allò propi que preferim no veure però que, malgrat tot, és nostre.
-Però la història també podia acabar bé. Podríem apreciar les qualitats i el valor de la lletjor que forma part de nosaltres.


Seguim en el tema de la ceguesa. A l'Evangeli de Sant Joan 9,3 trobem el següent passatge: "Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares? Jesús respongué: "No van pecar ni ell ni els seus pares, és perquè es manifestin en ell les obres de Déu". Què us sembla que volen dir aquestes paraules, què està expressant això?
-Desmunta una concepció basada en una creença ben arrelada en que la vida funciona sobre el premi i el càstig.
-La malaltia pot ser una porta a una experiència interior.
-El sorgiment de l’autèntica fe pot transformar el nostre paisatge anímic.
-Però sobretot ens diu que la ampliació de la consciència sovint passa per camins dolorosos.


Hi un conte que d’entrada expressa la ferma intenció d’aprofundir la nostra veritat. Diu així:
No podia donar crèdit als meus ulls quan vaig veure el nom de la botiga: LA BOTIGA DE LA VERITAT" Així que allà venien veritat.
La correctíssima dependenta em va preguntar quina classe de veritat desitjava jo comprar: veritat parcial o veritat plena. Vaig respondre que, per descomptat, veritat plena. No volia fraus, ni apologies, ni racionalitzacions. El que desitjava era la meva veritat nua, clara i absoluta. La dependenta em va conduir a una altra secció de l'establiment en què es venia la veritat plena.
El venedor que treballava en aquella secció em va mirar compassivament i em va assenyalar l'etiqueta en la qual figurava el preu. -El preu és molt elevat senyor -em va dir. - ¿Quin és? - Li vaig preguntar jo, decidit a adquirir la veritat plena a qualsevol preu. -Si vostè se l'emporta -em va dir-, el preu consisteix a no tenir ja descans durant la resta de la seva vida-.
Vaig sortir de la botiga entristit. Havia pensat que podria adquirir la veritat plena a baix preu. Encara no estic preparat per a la Veritat. De tant en tant anhelo la pau i el descans. Encara necessito enganyar-me una mica a mi mateix amb les meves justificacions i les meves racionalitzacions. Segueixo buscant encara el refugi de les meves creences incontestables. "


“No tenir ja descans durant la resta de la seva vida”. Qui vol una mena de cosa així? Marius Torres ens recorda: “És difícil ser home. Cal treballar, treballar sempre”. Què creieu de tot això?
El que crec és que si podem suportar més veritat estem més apunt per a tenir crisis . I si no volem i, en canvi, “fer ànima”, aprofundir la mirada, forma part del nostre itinerari les crisis també ens trobaran.


I, per “fer ànima” , per suportar més veritat, per poder començar a veure, llavors, hem de ser valents, el nostre jo necessàriament s’haurà d’anar fent més fort, i més fort vol dir més flexible, més pacient, més honest i això només és pot assolir sabent estar en la incertesa, el dubte i totes les hores fosques que la vida ens porti. No estem parlant de qualsevol cosa, ni de res que vingui donat, sinó de un caminar que porta a sobre tot el pes de la vida sigui del color o la densitat que sigui. Tot això queda palès de forma rotunda en la vida de Marius Torres i ens ho recorda quan parla de la nit, de la fosca nit.


Imaginem que anem pel carrer i al girar una cantonada veiem una botiga que venen crisis, crisis fetes a mida, incloent també aquelles que fan trontollar els nostres fonaments i ens deixen fora de combat temps i temps. Sabeu que passaria? Doncs que probablement tots nosaltres miraríem d’accelerar el pas i passar corrents per davant de la porta, i sinó mirem ni l’aparador millor no sigui que alguna cosa ens cridi l’atenció i ens faci entrar a dins. Si tinguessin crisis d’oferta, crisis importants a bon preu tampoc les voldríem. Però si hem de ser justos, quan més gran és una crisi més gran ha de ser el seu preu, i qui podria pagar un preu tan elevat: Jo crec que només aquells que en tenen més. Més de què ?: Més per donar, més per créixer, és a dir, aquells que tenen més potencial anímic amb possibilitat de transformació. Aquest són els que estan cridats a tenir grans crisis.


Siguem sincers: ningú vol que vingui una crisi i menys la va a buscar. Ara, hem de saber que el que un vol potser sovint no és el que un necessita. I si un no sap el que necessita com es pot saber el que un vol? El que un vol, el que un desitja, generalment, té origen en el nostre jo conscient, el nostre jo quotidià. Aquest jo és en el centre de la nostra vida conscient. Però la nostra totalitat inclou necessàriament una realitat inconscient i hem de suposar que la nostra totalitat ha de tenir també un jo, el jo de la totalitat, i ha d’incloure la part conscient i la inconscient. Aquest altre jo, és el jo profund, el qual està en contacte amb la totalitat d’allò que som, és el centre del nostre ésser total. Aquest estar en contacte amb tot allò que hi ha en nosaltres li confereix una peculiaritat, és com el centre d’un cercle, està en la mateixa relació amb tots els punts de la circumferència, equidista igual. Aquest punt central és quantitativament nul i no ocupa cap espai i, en canvi, a partir d’ell es genera la totalitat de l’espai. Podríem dir que tot el que hi ha a dins del cercle, inclosa la mateixa circumferència, és una projecció en l’espai del mateix punt central, per dir-ho d’altra manera és l’origen i també, pot ser, el final. Algú va dir que Déu és un cercle, el centre del qual està a tot arreu i la seva circumferència enlloc (sense límits). A l’hinduisme es parla d’un Principi interior, és “l’Ordenador Intern”. Aquest punt de partida és inaccessible. No obstant, aquest Principi, està present al nostre cor. Diu René Guenon que l’ “Ordenador intern” regeix el conjunt de les facultats del ser per la seva activitat “no actuant” que és conseqüència immediata de la seva sola presència. Això recorda clarament el “Fer-No-Fent” del Tao.


Imaginem que un punt de la circumferència comença a allunyar-se més que els altres. El punt central exercirà una força proporcional contraria per guardar l’equilibri en el conjunt. El cercle i el punt central son una imatge que serveix al propòsit d’avui: el nostre jo conscient és com un punt que vol marxar a la seva conveniència, cercant el seu benefici personal i el jo profund li envia una força contraria per redreçar la seva dissonància amb la totalitat. Doncs, aquesta força contraria seria viscuda per el jo conscient com una crisi: el que un vol de vegades no és el que un necessita des del punt de vista de la totalitat del nostre ésser.


Quan el nostre jo petit està distret, despistat, anant per camins que cal redreçar, o estancat i amb un potencial no actualitzat aquí entra en acció allò més gran, allò més central en nosaltres, allò que podem anomenar jo profund o déu interior també anomenat a Orient l’atman i per Jung el sí-mateix. Llavors d’allò central venen coses de tot tipus pel nostre jo conscient. Esdeveniments que podríem qualificar de “dolents” o desastrosos per la nostra vida o “bons” i meravellosos. Tampoc estic dient que tot el que ens passa tingui aquest origen, però en tot cas, hem de contemplar com una possibilitat que certs esdeveniments provenen d’aquest centre interior. Això em recorda en el llibre del Sanatori de l’ànima quan aquella dona gran interpretant el simbolisme del tarot li diu al protagonista: “Vostè ha estat capgirat per una força amiga”.


Les crisis ja siguin físiques (malalties greus) o psíquiques, sovint tenen a veure amb aquest centre profund del nostre ésser i estan relacionades amb una possibilitat de maduració interior. Això no és una regla de tres, hem de fugir de determinismes i reduccionismes dels quals els pseudoespirituals són els més fàcils de fer. L’etimologia ens diu que crisi vol dir examen i jo relaciono particularment les crisis amb la crisàlide: el lloc de les transformacions. Quelcom terrestre que s’arrossega per terra (una eruga) i que s’alimenta tot el que pot durant un temps, té l’oportunitat de morir a una forma de vida i fent un procés d’interiorització trobar un altre tipus de vida en aquest món (una papallona), una existència més lliure, amb més perspectiva i, potser també, més delicada, fràgil i efímera, i dic això perquè ens costa de conservar. Ens adormim ràpidament. No sabem que en espera. Cerquem eternitat i no sabem que hi haurà. Hem de respectar el Misteri.
Són les crisis avatars de la vida sense sentit o porten en el seu sí una llavor amb possibilitat de germinar i donar pas a una nova vida? Podem dir que això és ben cert, però només com a possibilitat. Com respondrà la nostra consciència a la crisi. No ho sabem. Les crisis són proves, exàmens, potser oportunitats, però cal dir que això només són paraules que busquem per tranquil•litzar-nos. Quan arriba la crisi, qui sap si un està preparat! Si un estigués preparat no seria una crisis en el sentit autèntic de la paraula. La incertesa sempre és una acompanyant. Recordem el crit de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?” Si ja sabem com acabarà, quina capacitat real de transformació tindria? Poca o nul•la. Un no sap, i si la sensació és apocalíptica a on trobarem refugi?, quan la nostra vida queda potes en l’aire, quan la tempesta és de llamps i pedres de foc a on trobarem aixopluc? El cerquem i no el trobem. La nit fosca de l’ànima, el no-res, el sense sentit, la desesperança, l’absurd i el desert formen part de les autèntiques crisis. I aquesta foscor no volguda, però sí trobada, és ingredient necessari perquè la nostra ànima pugui morir a una forma de vida i renàixer a una altra més plena a on la llum i la foscor son germanes de camí. “Caminante no hay camino”: això és foscor. “Se hace camino al andar”: hem de caminar sense saber, això és incertesa. “Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”: El sentit pot aparèixer a posteriori. La certesa absoluta del sentit no es té mentre un està en la foscor, pot aparèixer en el transcurs del temps. Una intuïció desenvolupada i l’atenció als senyals, coincidències significatives o sincronicitats poden ser una guia en la foscor però certeses absolutes no n’hi ha. Jung, en l’esperança de “crear” sentit, va expressar: "La manca de sentit impedeix la plenitud de la vida i significa per això malaltia. El sentit fa moltes coses, potser totes, més suportables”. Cerquem i necessitem també el sentit, però aquest sentit està basat en l’acceptació de la incertesa. De fet Marius Torres parlant de l’esperança ens diu: “Jo et confesso que la meva (l’esperança) es sosté en el buit”.
Busquem la felicitat i la pau al mateix temps que intentem evitar el dolor i el patiment. I per què no tenim èxit en aquest propòsit per molt que ens entossudim? Per què anem donat tombs?


Que estranyes i distants, i al mateix temps, familiars i properes són aquelles paraules de Jesús a Mateu 10: "No us penseu que he vingut a portar pau a la terra. No he vingut a portar pau sinó espasa. Perquè he vingut a separar l'home del seu pare i la filla de la seva mare, la nora de la seva sogra, i els enemics de l'home seran els seus familiars ".
Què us suggereix aquesta cita aparentment tan contradictòria amb els nostres pressupostos sobre el cristianisme?
Més enllà del sentit usual que se li dona que el fet de seguir a Jesús portarà divisió entre els homes, la meva reflexió, tenint en compte la dinàmica de la psique, em suggereix:
-Que el conflicte és inherent al creixement espiritual, l’enantiodromia es manifesta com un moviment necessari a la vida.
-A on es pot projectar més com a mecanisme psicològic sinó un pare en un fill o a l’inrevés, o entre una mare i una filla i no diguem entre una nora la sogra?
-I l’espasa també és un símbol de la separació, de la discriminació d’allò que és nostre i el que no ho és. En tota situació hi ha una barreja d’objectivitat i subjectivitat. En el que anomenem la meva dona, el meu marit, el meu pare ... hi ha una barreja de la realitat objectiva exterior i una imatge arquetípica que és pròpia, quelcom interior que en últim terme no té a veure amb l'altre sinó amb mi.
El que un ha viscut en la relació amb l'altre té a veure molt amb un mateix. En l'anàlisi com en l'alquímia primer es separa ( solve) allò subjectiu (l'ànima, la psique) del cos (l'altre, la situació exterior ...) i s'opera amb l'ànima. En altres paraules, se separa el símbol (imatge arquetípica feta d’expectatives, necessitats, idees a priori...) de la manifestació concreta exterior. Un cop feta conscient la imatge interior i depurada de l'exterior es genera una comprensió del viscut des d'una altra perspectiva. Així, la psique conscient s'amplia reintegrant (coagula) el que era propi (la imatge arquetípica) i era viscut com extern. A partir d'aquí i com a conseqüència un es relaciona amb la realitat exterior d'una manera diferent transformant la conducta.
-Per què els enemics han de ser els nostres familiars? Quina expressió més natural per a la trobada dels oposats.


Tornant al tema del conflicte, la realitat òbvia és que a la vida es pateix, més o menys, però es pateix. I d’alguna manera el sofriment pot ser l’aliment que nodreix la nostra ànima. Jung va dir: “Sense sofriment no s’arriba a la consciència”. Això em recorda un comentari que surt al “Sanatori de l’ànima”: “Tots necessitem un tauró a les nostres vides”. El que sabem del cert és que el sofriment ens mobilitza, ens treu de l’estat de simplement anar fent, dia rere dia. Hi ha moments de tot, però bàsicament si no patim de alguna manera, generalment, ens movem poc d’on estem. A les èpoques en que tot va sobre rodes, poques coses ens qüestionem, i poc avancem internament. Podem estar bé, gaudir més o menys però al fons tot segueix igual. I encara que faci mal reconèixer-ho, acostuma a ser així. És quan entrem en crisi pel dolor físic, psicològic i moral que alguna cosa es mobilitza en nosaltres. Quan tot es posa cap per avall, és llavors quan ens replantegem el que vivim, com vivim, quin sentit té la nostra vida i el que ens passa en aquesta. Ens comença a fer mal l’ànima o el cos i ens comencem a qüestionar què fem o no fem, si som o no al nostre lloc a la vida, si tenim les actituds adequades o no. El nostre món trontolla de dalt a baix i iniciem una revisió més profunda. O no! i ens limitem a prendre pastilles, o tècniques, o filosofies o teosofies a manera d'ungüents externs buscant remei o un alleujament als nostres mals.


Les tensions i els conflictes són la matèria prima de la nostra maduració.
Per molt que ens pesi, res real es construeix en aquest món sense conflicte. L'oposició, el conflicte, forma part de la naturalesa intrínseca del que constitueix aquest món.


William James, un pioner de la psicologia de la religió fa més de 100 anys, deia el següent: "Aquell que pateix vol saber urgentment, es fa preguntes, medita activament buscant solucions, i en l'esforç desesperat d'arribar a establir relacions normals amb la matèria, freqüentment és portat a una solució religiosa satisfactòria ". Y també diu: “Que irrellevants i remots semblen els nostres optimismes refinats i els nostres consols intel•lectuals i morals en presència d’una tal desesperació!”


També és cert que el patiment excessiu, aclaparador, pot arribar a malmetre els fonaments de la personalitat en individus en que el jo és feble i està poc estructurat. Per això, el sofriment planteja una doble possibilitat: mobilitzar per créixer en consciència i ser un instrument per al procés de curació i la individuació o deteriorar la personalitat portant a la patologia i, en casos extrems, a la bogeria. Diu la dita popular: "Déu estreny però no ofega". Però, qui té la certesa d'això? Persones amb un jo fràgil s'han vist portades a la bogeria o a una precarietat psíquica que fa impossible la seva autonomia. Per tant, és fonamental anar construint un jo ferm.
Si hi ha un jo ferm, connectat en algun grau amb el jo profund i capaç de suportar el dolor, potser el patiment ens porti al límit, allà on els contraris xoquen dolorosament entre si, sense que hi hagi ruptura ni desintegració. D'altra banda, si lluitem contra el dolor i ens rebel•lem s'aguditza encara més. El patiment es multiplica quan ens resistim. El sofriment és directament proporcional al resistir-se. No podem evitar el dolor, però amb el mateix dolor podem patir més o menys, i això depèn de nosaltres. Si aprenem a suportar i ens rendim al que és, si obrim la nostra ànima prenent consciència i acceptem plenament des del cor, llavors potser anirem superant un cert estat d'inconsciència.


Aquesta acceptació plena des del cor, aquest rendir-se al que és, “l’autorendició, està en el nucli de l’experiència religiosa. Un exemple el trobem en Pascal que va expressar el següent: “Sols tu saps el que és convenient per a mi, ets el senyor sobirà, fes de mi segons la teva voluntat. Dóna’m o treu-me, però conforma la meva voluntat segons la teva. Sols sé una cosa, Senyor, que és bo seguir-te i dolent ofendre’t. A part d’això no sé el que és bo o dolent de cada cosa. No sé el que és millor per a mi, si la salut o la malaltia, la riquesa o la pobresa, o alguna altra cosa del món. Aquest discerniment va més enllà del poder dels homes o dels àngels, i està amagat entre els secrets de la teva Providència, que jo adoro, però que no intento penetrar”.


Tornant al llibre del “Sanatori de l’ànima” la història del protagonista a mi en suggereix que hi ha persones que estan mortes en vida i altres que viuen en la mort. A l’inici, el protagonista, en certa manera, està mort en vida. Per altra banda, podem afirmar que Màrius Torres és viu en la mort. Quan un està mort en vida, sovint cal acabar de morir en vida, és a dir, hem de tocar fons: CRISI. Malgrat nosaltres mateixos, al llarg de la nostra vida és convenient i necessari morir. I en la història del protagonista i també en la nostra pròpia, veiem com aquell que viu en la mort, el poeta, pot despertar la força necessària per morir en vida. I aquest morir en vida, que el poeta expressa de forma sublim i contundent quan diu: “Ara és temps de morir, que la vida es reforça”, (aquest morir en vida) és la capacitat de transformació que podem anomenar crisi.


Si entenem bé aquest morir en vida, entendrem el que és l’autorendició, el sacrifici d’allò que som o allò que creiem ser per donar pas a una nova i profunda vivència del ser. Diu Marius Torres: “I això és la mort –tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença”.


I arribant al punt final, fem una mirada a la mort més representativa de totes les morts: per què Déu envia el seu propi fill a ser torturat i sacrificat violentament a la creu? què ens va mostrar Jesucrist amb seu exemple, amb la seva vida? No va mostrar que si pateixes seràs recompensat o que pateixes perquè has pecat. El que va mostrar és que el sofriment és l’ocasió per una transfiguració. Algú va dir una vegada: "No demanis la dissolució o desaparició de les teves misèries, que és el que tots demanem, sinó demana la gràcia que et transfiguri a partir d’aquestes misèries". El veritablement important no és sortir o no sortir de les misèries sinó que a través de les circumstàncies pot haver una transfiguració. I una transfiguració vol dir que ja no ets més el que eres. No es tracta simplement tornar a estar sa sinó de ser més savi i complert travessant la malaltia.

Les crisis són l’ocasió perquè hi hagi una transfiguració d’alguna dimensió del nostre ésser. Al meu entendre aquest és el sentit últim de les crisis.

Taller: El sentit de les crisis personals i el creixement espiritual

Després d'unes setmanes d'inactivitat al blog, us penjo el primer taller dels tres que organitza l'Era del Mas Blanc entorn el desvetllament interior, els quals prendran com a fil conductor el meu llibre "El sanatori de l'ànima".
Aquests tres tallers es poden seguir conjuntament o de forma separada, i acabaran amb la ruta sobre el poeta Màrius Torres que es portarà a terme el 17 de juny del 2012.
Es tracta d’una activitat que proposa diversos exercicis i debats sobre el tema plantejat. El taller, d’un sol dia, apunta especialment a l’experiència concreta de cada participant amb l’objectiu d’aconseguir noves eines i coneixements respecte al camí interior.

El primer taller es realitzarà el pròxim 6 de novembre i girarà entorn el tema de les crisis personals i el creixement espiritual. Esteu tots convidats a participar-hi. Us hi esperem!

TEMA: El sentit de les crisis personals i el creixement espiritual.

DATA: 6 de novembre de 2011.

LLOC: Centre de Ioga l’Om de Vilafranca del Penedès (per arribar consultar www.iogalom.com)

PONENTS: Montserrat Montané (formació en biografia humana); Paco Grande (autor del llibre “El sanatori de l’ànima”) i Carles Ventura (psicòleg i analista junguià).

HORARIS: De 9h a 20h.

DINAR: s’inclou dintre de l’activitat i és a càrrec de l’organització.

PREU: El taller es finança mitjançant aportacions voluntàries.

INSCRIPCIONS: per c/e o telèfon, a través de la Montserrat Montané 93.890.06.33; montserratmontane@gmail.com. Places limitades.

Ràdio: l'èxit i el fracàs, el culte al cos, les crisis de parella i la felicitat

Us penjo quatre programes de ràdio que em quedaven per posar al blog. El de la felicitat fou l'últim programa de la temporada.
Estic content d'haver tingut el plaer de realitzar aquests programes a Ràdio Sabadell, i més tenint en compte que, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, Ràdio Sabadell és la primera freqüència de proximitat de Catalunya. El programa en el qual he col·laborat "A Bona Hora", dirigit per Aura Costa, té un total de 13.000 oients, 2.000 més respecte a la darrera temporada. Agraeixo doncs la oportunitat que se m'ha ofert.

L'èxit i el fracàs

El què per a uns és triomf, per a d'altres pot significar una terrible derrota
4 de maig del 2011 

Les crisis de parella

El triangle de l'amor: la passió, la intimitat i el compromís
15 de juny del 2011 

El culte al cos

Cura del cos o culte i obsessió pel cos?
22 de juny del 2011 

La felicitat

Què és ser feliç?
20 de juliol del 2011 

Ràdio: els canvis i la intuïció

Hola de nou,

Després d'uns dies de no fer-ho, us penjo el dos últims programes que han sortit a Ràdio Sabadell. Espero que els disfruteu.

Canvis

Estàs vivint la vida que voldries?
6 de juliol del 2011 

La intuïció

Ets més de cor o de cap?
13 de juliol del 2011